Muts i a la gàbia

A tots ens ha passat que, en algun moment, el cap ens ha bullit amb tanta intensitat que no hem sigut capaços de veure res amb claredat. Cal paciència —i de la bona— per asserenar-nos: santa paciència. Una de les preguntes que sovint més ens fem és: “Estic fent el que Déu vol que faci?”, “Estic actuant tal com faria Jesús?”, “Quina és, veritablement, la meva missió?”. Aquestes preguntes són inevitables i normals, ambdues coses. Necessitem fer repetides consideracions sobre cadascuna d’elles. Curiosament, el verb considerar ens trasllada a una acció compartida antiga i meravellosa: la de veure els astres siderals de manera conjunta. Qui no ha estat mai observant els cels estrellats d’una nit d’estiu? De vegades sols, tal vegada, però d’altres en companyia. Quan això es donava de manera compartida, estàvem literalment considerant, és a dir, observant els estels enmig de la fosca. Observar-los per situar-nos. Quina acció més senzilla i, alhora, més sublim. Veure les estrelles. Normalment —i això és una apreciació personal— això ho hem fet amb un cert silenci, com si el gat, o qui fos, se’ns hagués menjat la llengua. D’aquest silenci neix avui el desig d’esbossar dues pinzellades sobre aquesta dita: “Muts i a la gàbia.”