Les emocions no es poden delegar

La notícia publicada recentment al Diari SEGRE sota el títol “Un robot per gestionar emocions”, referida a una prova pilot desenvolupada en quatre centres SIS (Serveis d’Intervenció Socioeducativa) de Lleida, entre ells el Centre Obert Calidoscopi, convida a obrir un debat necessari sobre els límits i les possibilitats de la tecnologia en l’educació emocional i en la prevenció del bullying.

Des de la meva experiència com a psicòloga especialitzada en l’àmbit infantojuvenil i mediadora, considero necessari reflexionar sobre quin paper volem que tingui la tecnologia en l’acompanyament emocional dels infants i adolescents.

Vivim en una societat profundament digitalitzada. Les pantalles, les aplicacions i les eines d’intel·ligència artificial formen part del dia a dia dels nostres joves. Ben utilitzades, poden esdevenir recursos útils per afavorir l’aprenentatge, estimular la participació o complementar determinades intervencions educatives. Ignorar aquesta realitat no tindria sentit.

Ara bé, una cosa és incorporar la tecnologia com a suport i una altra molt diferent és atribuir-li funcions que formen part de l’essència de les relacions humanes.

Les emocions no són dades ni etiquetes que es puguin identificar automàticament. Les emocions es construeixen a través dels vincles. Aprenem a confiar quan ens sentim segurs, desenvolupem empatia quan ens escolten i aprenem a gestionar la frustració gràcies a l’acompanyament de les persones que ens envolten.

L’educació emocional va molt més enllà de reconèixer si estem contents, tristos o enfadats. Implica comprendre què ens passa, donar significat a les nostres experiències i aprendre a relacionar-nos amb els altres d’una manera saludable. És un procés que requereix presència, escolta i reciprocitat.

Quan parlem de bullying, aquesta reflexió adquireix una rellevància especial. L’assetjament escolar no és només una dificultat emocional individual. És un fenomen complex que implica relacions de poder, dinàmiques de grup, silencis, pors i exclusió. Per aquest motiu, les intervencions més eficaces són aquelles que impliquen tota la comunitat educativa i promouen entorns segurs, participatius i respectuosos.

Cap robot, cap aplicació ni cap sistema d’intel·ligència artificial pot substituir la mirada d’un docent que detecta un canvi de comportament, la preocupació d’una família o l’acompanyament d’un professional davant del patiment d’un infant.

La tecnologia pot ser una aliada. Pot aportar recursos i generar oportunitats educatives. Però no pot ocupar el lloc de les persones.

En un moment en què observem un augment de la soledat emocional, de les dificultats relacionals i dels problemes associats a l’ús excessiu de les pantalles, potser la resposta no és incorporar més tecnologia als espais on els infants busquen comprensió, sinó reforçar la presència humana allà on més la necessiten.

Els infants i adolescents no necessiten dispositius que interpretin el que senten. Necessiten adults disponibles que els ajudin a comprendre-ho, posar-hi nom i trobar maneres saludables d’afrontar-ho.

Perquè les emocions no es programen. Les emocions s’acompanyen.

I aquesta continua sent, avui més que mai, una responsabilitat profundament humana.