Pere d’Andrés i Puigdollers, el visionari que va saber preveure el futur de Raimat

Hi va haver un temps en què Raimat no era més que silenci. Les restes desolades d’una antiga fortalesa andalusina evocaven els estralls de la Guerra de Successió i d’altres conflictes que havien condemnat aquell indret a l’abandonament. A aquesta herència de destrucció s’hi afegia una altra condemna igualment persistent: l’escassetat crònica de pluges. Durant segles, aquell paratge havia estat un espai gairebé desert, marcat per la solitud, l’aridesa del paisatge i una economia basada en l’aprofitament de les escasses pastures d’un territori aspre i difícil. Els drets sobre aquelles terres pertanyien, des de la seva compra, l’any 1380, al Capítol de la Catedral de Lleida.

Després de la divisió provincial de 1833 i de la implantació dels ajuntaments constitucionals impulsats per l’Estat liberal, es configurà una nova estructura municipal. Amb la creació de l’Ajuntament de Vilanova d’Alpicat, l’any 1836, les terres de Raimat i Gimenells quedaren integrades dins el seu terme municipal.

El canvi de titularitat arribà amb la transformació del règim de propietat. Les lleis de desamortització iniciades el 1836 pel ministre Juan Álvarez Mendizábal i culminades amb la Llei General de Desamortització de Pascual Madoz, de 1855, posaren a subhasta pública els béns de l’Església.

Paral·lelament, la carretera de Lleida a Montsó, que travessava Raimat, arribà fins a Almacelles l’any 1858, millorant les comunicacions d’un territori que començava a despertar interès.

En aquest context aparegué, l’any 1860, la figura de Pere d’Andrés i Puigdollers (1814-1883), enginyer de Camins, Canals i Ports. Format en plena Revolució Industrial catalana, participà en algunes de les grans obres d’infraestructura del segle XIX: el pont penjant de Fraga (1847), el túnel de Montclar, durant les obres del Canal d’Urgell (1853), l’ampliació del port de Barcelona (1855) i diversos projectes ferroviaris, entre els quals la línia Barcelona-Saragossa.

Aquella trajectòria li proporcionà una visió privilegiada del desenvolupament econòmic del país i de l’aposta de l’empresariat català per la modernització de l’agricultura mitjançant els nous regadius i la millora de les comunicacions, considerats els principals motors del progrés.

En aquells mateixos anys, els projectes destinats a ampliar els regadius de la plana de Lleida i de la Llitera ja formaven part del debat tècnic i polític. Com a enginyer de Camins, Pere d’Andrés n’era, sens dubte, un bon coneixedor. Tot fa pensar que aquest coneixement reforçà la seva decisió d’adquirir, l’any 1860, prop de dues mil hectàrees de Raimat. Pere d’Andrés intuïa que aquelles terres, aparentment pobres i eixutes, acabarien transformant-se gràcies a l’arribada del regadiu. La seva aposta no responia únicament a una operació patrimonial, sinó a la mirada d’un enginyer acostumat a interpretar el territori i a anticipar-ne el futur.

Durant la construcció de la línia ferroviària entre Lleida i Almacelles, que travessava la finca de Raimat, Pere d’Andrés i Puigdollers, director de les obres, promogué l’habilitació d’un baixador a uns 1.500 metres del castell. Aquella infraestructura millorà les comunicacions de la propietat, en facilità la gestió i contribuí decisivament a incrementar-ne el valor estratègic. Amb els anys, quan Raimat es consolidà com un prestigiós vedat de caça menor, el baixador esdevingué també la porta d’entrada de familiars, amics i destacats membres de la burgesia barcelonina, atrets per les jornades de caça de conills i perdius.

La seva obra transformadora, però, no es limità a les comunicacions. Sobre la casa senyorial que els canonges havien habilitat després de la Guerra de Successió, Pere d’Andrés impulsà una profunda rehabilitació del castell, adaptant-lo als nous criteris de confort i funcionalitat propis d’una gran propietat rural de la segona meitat del segle XIX. D’aquesta manera, l’edifici recuperà la seva centralitat com a residència i centre d’administració de la finca. Més que una simple residència, el castell es convertí en el centre des d’on es governava una propietat concebuda amb una clara vocació de futur.

La mort el sorprengué l’any 1883, deixant una extensa propietat i el castell restaurat en mans de les seves filles.

Tanmateix, la transformació que començava a experimentar Raimat també despertà l’interès d’alguns dirigents de la ciutat de Lleida. El 3 de novembre de 1893, tres veïns de Raimat, encapçalats per Pilar Calvesa, presentaren davant la Diputació de Lleida una sol·licitud per segregar la partida del municipi de Vilanova d’Alpicat i incorporar-la al terme de Lleida.

El debat al Ple fou intens. Els informes dels lletrats no aconseguiren una posició unànime i la decisió acabà resolent-se en el terreny polític. El diputat Sostres defensà la incorporació a Lleida al·legant que Raimat mantenia unes comunicacions molt més fluides amb la capital gràcies al ferrocarril i que la segregació era plenament ajustada a la legislació vigent, atès que la sol·licitava la totalitat dels habitants de la partida. En canvi, el diputat Foix s’hi oposà argumentant que la segregació partiria el terme municipal de Vilanova d’Alpicat en dues parts incomunicades i que comprometria greument la seva economia.

A proposta del diputat Francesc Sagañoles Reig, la votació es realitzà de manera secreta mitjançant boles blanques i negres. El resultat fou extraordinàriament ajustat: set boles blanques i sis de negres. Per un sol vot, Raimat quedava incorporat definitivament al terme municipal de Lleida, una decisió que acabaria determinant el seu futur administratiu fins als nostres dies.

La transformació definitiva arribà l’any 1910, quan les aigües del Canal d’Aragó i Catalunya regaren per primera vegada aquelles terres. Es confirmava així la intuïció de Pere d’Andrés. L’antiga finca erma es convertí progressivament en un mosaic de camps fèrtils, i la combinació del regadiu i les bones comunicacions ferroviàries multiplicà el seu valor.

L’any 1914, Manuel Raventós i Domènech, patriarca de Codorníu, adquirí la propietat a les hereves de Pere d’Andrés i sabé interpretar el llegat rebut. Convertí el castell restaurat per Pere d’Andrés en el centre d’una nova etapa històrica. Des d’allí dirigí una transformació agrícola sense precedents, impulsà la plantació de vinya i assentà les bases del poble de Raimat i d’un dels projectes vitivinícoles més emblemàtics de Catalunya.

La història acostuma a recordar els qui culminen les grans transformacions, però sovint oblida els qui les fan possibles. Pere d’Andrés i Puigdollers va ser el visionari que va saber veure el potencial d’aquelles terres dècades abans que l’arribada de l’aigua convertís aquella intuïció en una realitat. Manuel Raventós hi aportà la capacitat empresarial i transformà aquella visió en un dels projectes vitivinícoles més emblemàtics del país. Sense la intuïció del primer, difícilment s’hauria pogut escriure la història que el segon va fer realitat. Un va imaginar el futur; l’altre el va convertir en una obra perdurable.

Per tot això, no seria gens estrany que algun dia el nom de Pere d’Andrés i Puigdollers quedés lligat per sempre més a Raimat, amb un carrer, una plaça o un monument que recordés l’enginyer que va saber veure el futur d’aquelles terres quan encara eren una terra erma i aparentment condemnada a l’abandonament.