Jose Hussein
Arquitecte i antropòleg
—“Jo trec la merda.”
Així es presenta. Té vint-i-pocs anys. En fa quatre que viu a Catalunya i treballa en una macrogranja de porcs de l’altiplà segarrenc. Va sortir del sud de l’Atles, al Marroc. Va viatjar a Turquia i, durant més de tres mesos, va travessar Europa a peu per arribar aquí.
—“Jo trec la merda.”
No és cap llicència literària, no. Treu la merda.
Hi ha feines que sostenen el món a condició que no les mirem gaire. Sabem que algú recull les escombraries. Sabem que algú neteja els lavabos dels edificis públics. Sabem que algú fa les collites de fruita a ple sol. Sabem que algú entra cada dia a les granges, als escorxadors i a les fàbriques on es processa allò que després trobem a les prestatgeries del supermercat. El que no sempre sabem és qui.
Per al seu encarregat, aquell noi era en Jose. Va ser Jose fins que va aconseguir els papers i va signar un contracte. Només aleshores el seu cap va descobrir com es deia. No és que hagués oblidat el seu nom; senzillament, mai no li havia calgut saber-lo.
Hi ha una expressió popular que diu: “De Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases.” Els Joseps i els Joans ja no abunden. Els ases, tampoc. O això ens agrada pensar. Perquè els animals de càrrega continuen existint. Ara bé, han canviat de forma. La majoria arriben després d’haver creuat mig món, fan allò que quasi ningú no vol fer, i desapareixen de la nostra mirada tan bon punt acaba la jornada. Si marxen, n’arriben d’altres. Si protesten, fan nosa. I si el seu nom costa una mica de pronunciar, sempre hi ha un Jose a mà.
Perquè el nom tan sols és important quan abans reconeixem que davant nostre hi ha una persona.
Quan em va explicar la seva història, ho va fer sense retrets. Era un fet. Ho exposava amb la mateixa naturalitat amb què un afirma que els dies són llargs o que enmig de la canícula hi fa una calor que estavella les pedres. La humiliació, de vegades, no arriba fent soroll. Hi ha un dia que acceptes que et diguin d’una altra manera perquè el teu nom no interessa a ningú.
La qüestió no és confondre un nom. La qüestió és no necessitar-lo.
Abans d’enfilar la bicicleta per tornar a la feina, va callar un moment. I va afegir:
