SEGRE

Creado:

Actualizado:

Fa pocs dies, en aquest diari, Eduardo Bayona noticiava un baròmetre anual anomenat El Observatorio de la Cultura que elabora una firma de prestigi, Fundación Contemporánea, en què es fa una anàlisi detalladíssima de l’estat cultural espanyol a dia d’avui, una consulta a centenars de professionals del sector per radiografiar tendències. I els resultats no poden ser més demolidors quant al 2025: en qualitat i innovació, Lleida ciutat ocupa la penúltima posició a Espanya, només derrotada en tan honorable lloc per Albacete. L’any anterior ja va ser penúltima, en aquell cas batuda tan sols per Vigo. I encara una altra dada devastadora. Si atenem els tants per cent, la qualitat i la innovació de la cultura de Lleida ciutat és de l’1,4%, quan, perquè tinguem un referent invers, a Madrid i Barcelona capitals, els dos primers llocs, el tant per cent és del 90 i el 85, respectivament.

L’informe situa, en clau de territori, FiraTàrrega i Dansàneu entre els millors esdeveniments de l’Estat. No hi podríem estar més d’acord, sobretot perquè té les gestores perfectes al capdavant, requisit indispensable per excel·lir i arrossegar fons públics i privats. Professionalitat, diners i ambició, els materials amb què es forja la cultura d’un país.

Fa anys que alguns insistim en el declivi d’una ciutat que tenia les armes per enlairar-se la darrera dècada del XX i la primera del XXI. Va fer-ho, per tot seguit estavellar-se, per motius que serien llargs de desglossar. Posem-ne aquí alguns: la gestió socialista a partir d’aleshores, conduïda per les persones equivocades; una estructura amb mals cronificats, impossibles de guarir perquè estan cíclicament en mans dels mateixos noms; falta de recursos públics; falta de recursos privats; personalismes, endogàmies, vicis i recels, conservadorisme; divorci endèmic entre la universitat i una ciutat que dilapida aquest immens capital humà; falta d’altura de mires, de voluntat, d’internacionalització; falta de projectes a mitjà i llarg termini, de discurs, d’identitat; anquilosament de les marques consolidades; exili forçat del talent; dimissió artística i intel·lectual; enterrar l’alta cultura com si no pertoqués a Lleida; i un dolorós etcètera.

Estem a la cua de Catalunya, a la cua d’Espanya. Però no patiu. Tot seguirà igual, com sempre. Pobra meva trista i dissortada Lleida, és cap a enlloc, el lloc cap a on vas?

tracking