Enguany, de què va la Diada?
Politòleg
Les nacions, quan deixen de saber cap on van, tendeixen a mirar-se massa al mirall. El postprocés ha tingut alguna cosa d’això: recompte de forces, inventari de renúncies i obsessió per certificar si l’independentisme era viu, mort o havia anat a fer un tomb. Ara es diu que torna. Però perquè una cosa torni abans ha d’haver marxat, i no és evident que aquí marxés tothom. Es va desinflar un cicle polític. Mentrestant, entitats i col·lectius continuaven fent país i sostenint la llengua contra la inèrcia i les opressions estatals. No tota continuïtat nacional passa per les urnes.
Ara ha aparegut un fenomen més visible i ambigu. Una certa catalanitat torna a circular sense demanar disculpes: pel Barça, l’escena musical, les xarxes, la nostàlgia televisiva i aquell marxandatge que converteix una paraula bonica en català en una bossa de tela. Pol Viñas, a VilaWeb, n’ha fet una crítica severa: si es trenca el lligam amb la història, la identitat pot quedar reduïda a tòpics. Té raó en el perill, però una cultura incapaç de banalitzar-se difícilment serà normal. Un país que no produeix banalitat acaba consumint la dels altres. Que la catalanitat torni a ser comercial, fins i tot beneita, pot ser el primer indici que deixa de ser excepcional.
El folklore pot ser refugi o bon inici. Pot convertir el país en una sala plena de miralls o proporcionar familiaritat. El problema de la “catalaneta” no és que sigui massa catalana, sinó que, si no vigilem, pot ser-ho només en present, incapaç d’imaginar a qui encara no hi és.
I aquí hi ha el leitmotiv de la Diada d’enguany. No ens convé una identitat més feble, sinó més ampla. Tampoc no m’acaba de convèncer un “nacionalisme de molt baixa intensitat” contra el replegament identitari. Obrir el nosaltres no obliga a desactivar-lo. La nació necessita intensitat; no necessita duanes. Necessita arrels, però no pedigrí. Una llengua comuna i un imaginari propi, però no els cognoms correctes.
Això és important en un país transformat demogràficament i obligat a decidir què vol dir incorporar gent nova. Espanya hi té un avantatge formidable: no necessita presentar la identitat espanyola com una identitat. La presenta com la normalitat. És el passaport, l’administració, els grans mitjans, la roja, una llengua amb un mercat immens; una arquitectura capaç de fer passar un projecte nacional concret per absència de projecte nacional.
Si compareixem davant de qui acaba d’arribar com una comunitat plena de claus internes, records heretats i sospites sobre la procedència, no ens hauria d’estranyar que l’espanyolitat aparegui com el territori més fàcil d’habitar. No perquè l’Estat hagi estat un prodigi d’inclusió —més aviat ha excel·lit a convertir l’assimilació en norma—, sinó perquè disposa de la força de les coses que no necessiten explicar-se. La resposta no pot ser imitar-lo ni recloure’ns. Tampoc permetre que la reacció i l’extrema dreta decideixin les fronteres del nosaltres o que l’agenda mediàtica respongui sempre les seves preguntes i en els seus termes.
El nostre repte és un altre: tornar a fer desitjable el projecte nacional. Fer que la llengua no sigui només una cosa que s’ha de salvar, sinó una cosa a què valgui la pena entrar. Que la cultura no sigui un museu d’autoreferències. Que qui ha arribat fa dos anys no sigui eternament “nouvingut”. Que la independència deixi de semblar el projecte sentimental dels qui ja hi érem i torni a ser una promesa de futur per als qui encara no s’hi han reconegut.
Per això cal sortir al carrer aquest 11 de setembre. Però potser ja no n’hi ha prou a comptar-nos ni a comprovar anualment que els irreductibles encara cridem. Hauria de servir per recuperar l’ambició d’un país que no es resigna a conservar-se, sinó que aspira a créixer; i que no confon obrir-se amb diluir-se ni afirmar-se amb excloure.
Al capdavall, la pregunta interessant ja no és quants continuem sent. És quants més podem arribar a ser. Ens veiem als carrers!