Balàfia I i II: gestionar i no renunciar

La possible privatització de la gestió de les residències Balàfia I i II de Lleida obre un debat que va molt més enllà d’aquests dos centres: què fem quan un servei públic presenta dificultats de gestió? El millorem o renunciem a gestionar-lo directament?

Segons la informació publicada, les dues residències són gestionades per Gestió de Serveis Sanitaris (GSS), una empresa pública, i s’estudia modificar-ne el model de gestió.

Però cal distingir dues situacions que sovint es presenten com si fossin equivalents: no és el mateix que el sector privat construeixi nous recursos per complementar una xarxa pública insuficient que que el sector públic cedeixi la gestió d’un recurs públic que ja existeix. En el primer cas, s’amplia la capacitat del sistema; en el segon, es trasllada a un operador privat una part de la responsabilitat de gestionar un servei públic.

I aquí apareix la pregunta fonamental: si hi ha problemes de gestió, per què la resposta ha de ser necessàriament privatitzar-la? No es poden identificar les dificultats, aportar els recursos necessaris, reforçar els equips professionals, millorar la coordinació entre els serveis socials i sanitaris i establir mecanismes més exigents de control i avaluació?

La gestió pública pot tenir errors i mancances, evidentment. Però els problemes de gestió no demostren per si mateixos que la gestió privada sigui la solució. Abans de prendre una decisió d’aquest abast, caldria explicar amb transparència quins són exactament els problemes detectats, qui els ha avaluat, quines alternatives s’han estudiat i quin serà l’impacte sobre els residents, els professionals i les arques públiques.

El debat sobre Balàfia també ens hauria de fer mirar què està passant en altres territoris, com Madrid, on el Govern d’Isabel Díaz Ayuso ha impulsat fórmules de col·laboració publicoprivada en l’àmbit de les residències. No es tracta de dir que tots els models siguin idèntics, sinó de preguntar-nos quin paper volem que tingui el sector públic en els serveis essencials.

Perquè hi ha una diferència important entre complementar allò públic quan no arriba i substituir-lo perquè considerem que no sap gestionar. Si cada dificultat d’un servei públic acaba sent un argument per externalitzar-lo, correm el risc d’entrar en un procés en què allò públic es va buidant progressivament de capacitat.

Balàfia I i II haurien de ser una oportunitat per demostrar que els serveis públics també poden millorar, corregir errors i gestionar amb eficàcia. La qüestió no és només qui gestionarà aquestes residències. La pregunta és si l’Administració està disposada a posar els mitjans necessaris perquè continuïn sent un servei públic de qualitat.

Les residències no són només places, pressupostos o contractes. Són serveis on viuen persones, amb necessitats concretes i drets que han de ser garantits. També són espais de treball per a professionals que necessiten unes condicions adequades i serveis en què les famílies han de poder confiar.

En el meu cas, Balàfia no és només un equipament públic sobre el qual puc opinar des de fora. És el lloc on viu la meva mare. Per això, el futur d’aquestes residències m’afecta directament i em porta a valorar aquest debat des de la responsabilitat d’un familiar. Qualsevol decisió tindrà conseqüències sobre la seva vida quotidiana i sobre la de moltes altres persones residents.