M’ha tornat a passar

Diguem, però, que no parlo de res important i transcendent, però es tracta d’una situació que es repeteix tot sovint en el meu quefer de cada dia, i que, juntament amb la sorpresa inicial, deriva immediatament en una certa incomoditat, i també en un punt de vergonya que, sense fer apartar la mirada, per un moment un se sent transformat en objecte d’observació sobre el qual conflueixen les mirades.

I, repeteixo, no és pas res important, i ben segur que no val la pena de parlar-ne, però la seva reiteració m’hi ha impulsat, i ara estic concentrat davant la pantalla intentant trobar les paraules més adients per explicar-ho.

El cas és que, d’un temps ençà, que només pujar a l’autobús urbà, o entrar en un vagó del metro (a Barcelona), una altra persona, sempre més jove que jo, s’aixeca i m’ofereix el seu lloc, o bé, amb la mirada, fa un gest d’oferiment mentre intenta aixecar-se.

Penso, deu ser que tinc mala cara, que faig cara de cansat perquè he hagut d’accelerar el pas per a poder agafar el bus i/o el metro, o que se’m veu despitat i fora de lloc en un espai desconegut, amb molta llum, i que es mou, sobre raïls, entre la fosca dels túnels. Un pensa mil coses sense treure cap conclusió.

Procuro respondre sempre amb un no, acompanyat d’una mirada i un somriure d’agraïment, però alguns són insistents i decidits, com un senyor que s’aixeca d’una revolada i es posa dret a la porta dient que no, que el seient no era el seu lloc, i, en aquest context, no et queda altre remei que seure al seu lloc perquè, per damunt de tot, cal ser agraït als altres, que és el mateix que ser agraït a la vida.

I ara pregunto al benvolgut lector que ha tingut la gentilesa de llegir aquest text fins aquí, si, veient la foto que el diari posa a l’encapçalament, creu que tinc l’aspecte d’una persona a qui li cal anar assegut al transport públic, si, malgrat tenir cabells blancs, transmeto la imatge d’algú a qui li cal un cert suport dels altres, perquè a mi no m’ho sembla pas, però tampoc estic en condicions de conèixer les conclusions a què poden arribar els altres fent una anàlisi apressada, a primera vista, i puc estar equivocat.

En l’àmbit personal no queda altra cosa que agrair la deferència dels altres, i el gest repetit que comento, especialment que el fan els joves, noies i nois que estan a la vintena, trencat així el tòpic tan arrelat sobre la seva insensibilitat, i dependència dels telèfons mòbils i de les xarxes socials. No, no és cert. O no sempre és cert. O estic més de sort que d’altres, i, si és així, també ho agraeixo.

Situacions com les comentades són d’aquelles que ajuden a mantenir la fe en la humanitat, i a creure que no tot està perdut. Queda molta solidaritat, i no hi ha dubte que, en conjunt, estem disposats a tenir un futur millor.

Ah, me n’oblidava. Benvolgut lector, si un dia ens trobem a l’autobús, ja li dic ara, no cal que s’aixequi per cedir-me el seient. Des d’aquí li ho agreixo per endavant.