CRÍTICADEARTE
Lleida, època daurada
La primera no va tenir una incidència real en la vida lleidatana, però va transcendir el marc de la ciutat. Em refereixo a la primera avantguarda, la surrealista. Hi va haver una coincidència de fets i de persones en aquella Segona República.
Un dissenyador i emprenedor genial, Enric Crous; un mitjà de difusió, la revista antiartística ART; uns artistes compromesos amb el surrealisme, Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol; un poeta amb empenta, Josep Viola, i un cercle on es podia afegir l’arquitecte Casas Lamolla, el fotògraf Corbella o els germans Xuriguera.
Amb la distància del temps veiem tot aquest estol de personatges inquiets com un moment donat, una època que va estroncar-se per la Guerra Civil i l’exili. Tot plegat té un gruix conceptual i de fets que el fan excepcional i irrepetible.
La segona opció seria la de la generació de la revista Labor. La diferència amb la primera avantguarda és gran, ja que ells pretenien preservar la llengua i la cultura en català i les llibertats en temps de dictadura. El ressò ciutadà va ser més gran en aquest cas, donat l’activisme dels seus protagonistes i la necessitat d’escampar el foc i anar consolidant grups en altres nuclis més enllà de la ciutat de Lleida. Tàrrega, Balaguer, Mollerussa, etc. En aquest cercle, que va acabar sent-ho d’amistats familiars, hi hauria Francesc Porta, Ton Sirera, Dolors Sistac, Guillem Viladot, Lluís Trepat, Josep Vallverdú, etc., i es podria ben bé eixamplar a les figures de Jaume Magre i l’Albert Coma Estadella.
El nucli central podria establir-se en l’entorn de la revista Labor, però hi havia altres fronts oberts amb la mateixa perspectiva de català i llibertat. Tots ells tenen una obra individualment excepcional, però van sumar esforços per fer una obra conjunta, conscients del seu servei a la cultura catalana, encara que fos en demèrit de la seva obra pròpia.
Les diferències entre la primera i la segona avantguarda són substancials. Surrealisme i plàstica primava en el primer cas, i literatura preferentment en el segon. En algun cas, com en el de Cristòfol, hi va haver participació entre totes dues generacions. Per aquest motiu, l’escultor té la rellevància que sempre li hem donat.
Crec que aquestes són les dues èpoques daurades lleidatanes del segle XX, i cadascú optaria per prioritzar una sobre l’altra i, fins i tot, si poguéssim anar més lluny en la cronologia, les podríem unificar si no fos per la guerra i la dura postguerra.
Per sort tenim encara dos protagonistes vius i actius. Josep Vallverdú, infatigable escriptor que ara mateix comparteix amb els lectors els seus darrers escrits, i Lluís Trepat, que, pel que sembla, ha trobat de nou les idees. Fa uns anys li preguntava si continuava pintant i ell em va respondre que no tenia idees. Doncs sembla que ara les ha recuperat i pinta una obra que algun dia coneixerem. Mentrestant li han tornat a casa les pintures que havia dipositat en una institució per la seva preservació.
Tot això pot semblar enyorança del passat davant de la situació present, però no es tracta d’això. Sense conèixer aquests fets, aquests noms, sense estimar-los i fer-los costat, no avançarem.
