SEGRE

Creado:

Actualizado:

 
 
Als anys vuitanta del segle XX l’art contemporani va entrar en un veritable atzucac: semblava impossible mantenir el concepte utòpic de les avantguardes i, per contra, tot esdevenia un objecte del mercat. O una cosa o l’altra. Els diners van guanyar aquesta dualitat i els artistes i els museus, que no s’hi adaptaven, començaren a tensar els seus llenguatges mirant de forçar les coses. Tot i així, el mercat assumia tota la càrrega crítica de la postmodernitat. Fruit d’aquesta voluntat de traspassar les línies vermelles hi va haver la producció d’obres i d’exposicions que volien provocar el mateix sistema de l’art. La conseqüència: la censura, o les exposicions amb advertiments que el contingut podia no ser assumible per determinades edats o persones. Parlo de les obres, però també dels museus i centres d’art que han afavorit que aquests missatges crítics es desenvolupin i presentin.

És justament aquesta condició la que fonamenta la col·lecció Censored, de Tatxo Benet: aplegar obres que han patit la censura en diverses èpoques. Abans dels anys vuitanta, l’art conceptual ja era per si crític, especialment a Espanya, que vivia una dictadura, però el que resulta incomprensible ara és veure que les societats democràtiques occidentals mantenen el senyal de la censura de la manera més subtil, com demostren aquestes obres que ara s’exposen a La Panera.

Val a dir que el mateix dia de la inauguració, a la tarda, les dues plantes de La Panera eren plenes de joventut, de visitants encuriosits que jo mai havia vist a les sales d’exposicions lleidatanes. Si Tatxo Benet ha aconseguit mobilitzar un potencial de motivats vers l’art contemporani, doncs ja és un gran èxit per a nosaltres, així com el de veure els mitjans que en parlen. La mateixa idea de la col·lecció no deixa indiferent ningú, i per això és motiu d’optimisme. La disposició a les sales de La Panera, que prenen l’aspecte de la Corderie de l’Arsenale de l’Aperto de Venècia, resulta un marc extraordinari per a la col·lecció que es presenta per primera vegada de manera musealitzada.

Tatxo Benet ha causat impacte amb la idea de Censored. Ho va fer quan va comprar l’obra de Santiago Sierra dels presos polítics, i ho manté ara amb el projecte, que pot esdevenir un museu si les coses avancen en aquesta direcció. El col·leccionista i publicista Saatchi va crear un fenomen similar quan va promoure l’any 1997 la mostra Sensation, que va impulsar una nova generació d’artistes britànics. En aquella mostra s’exhibia la famosa obra de Damien Hirst del tauró surant en una vitrina plena de formol, que precisament revisita David Czerný amb l’obra Shark, on l’animal és substituït pel cadàver de Saddam Hussein.

Dels artistes de l’àmbit espanyol, Censored ha passat a abastar l’escena internacional. Hi ha noms adscrits a les polèmiques i les controversies, com Robert Mapplerthorpe i Andrés Serrano i l’incombustible Ai Weiwei, però també aquells autors destacats per l’escàndol que han provocat l’acció dels censors. En aquests casos són les obres concretes les que fan que fixem l’atenció en aquests noms: allò que volien amagar precisament els ha fet visibles.

La postmodernitat és just això, la convivència de la llibertat de l’art amb les contradiccions del mateix sistema de l’art, dels artistes, de la crítica, dels museus. D’aquesta manera, el col·leccionista Tatxo Benet té a partir d’ara una tasca feixuga, la de posar el dit a la nafra, i també la de rescatar de l’ombra les vergonyes de la hipotètica llibertat d’expressió de la creació, que topa amb l’exercici de la moral i els poders. Si ho fa amb fermesa passarà a ser dels pocs espanyols que figuren al rànquing de persones influents en el món internacional de l’art, allà on fa temps que no apareix gairebé ningú.

tracking