Fes-me ghosting que jo aniré a teràpia

L a fi de l’amor és un llibre que et fa sentir intel·ligent mentre el llegeixes... i una mica més desemparada quan el tanques. Eva Illouz analitza el drama afectiu contemporani amb la fredor d’una sociòloga i la lucidesa d’una escriptora que sap que no n’hi ha prou amb pensar bé: també cal escriure bé. I Illouz fa les dues coses. En un assaig de gairebé 450 pàgines, altres autors optarien per la densitat i ella tria, sovint, la intel·ligència comunicativa.

Diu Illouz que el mercat amorós funciona avui com Amazon: moltes opcions, filtres infinits, comparacions constants i una sensació persistent que, passi el que passi, sempre hi ha alguna cosa millor a un clic de distància. La llibertat d’elecció no ens ha fet més lliures, sinó més insegurs, més exigents i, paradoxalment, més porucs.

Un dels conceptes més brillants del llibre és el del ghosting, elevat aquí de mala educació digital a categoria estructural del capitalisme emocional: desaparèixer sense explicacions com a nova forma de comunicació afectiva. Ja no cal trencar, ni discutir, ni fer escenes: n’hi ha prou amb deixar de respondre. La no-resposta com a resposta definitiva. El silenci com a dispositiu de poder. Si Kafka hagués tingut WhatsApp, probablement hauria escrit menys cartes i més missatges sense resposta. No és una tesi d’Illouz, és una hipòtesi meva (perdó!): el WhatsApp és el gran invent kafkià del segle XXI. Et diu que t’han llegit, però no per què no et responen. El silenci ja no és absència: és gestió emocional en temps real. I, a sobre, amb connexió wifi.

Illouz també retrata amb una precisió quirúrgica la figura de la dona emocionalment hipercompetent –informada, reflexiva, empàtica, lectora de llibres com aquest– davant d’un univers masculí líquid, evasivament compromès, expert en desaparicions elegants. Elles posen paraules, teories i sentiments; ells posen emojis, silencis i excuses difuses. El resultat és una asimetria tan estructural com esgotadora: dones que fan teràpia per gestionar el buit emocional d’homes que ni tan sols saben que el generen.

Amb tot, La fi de l’amor no és un llibre pessimista, sinó cruelment lúcid. No ens diu que no estimem, sinó que estimem dins d’un sistema que fa gairebé impossible sostenir l’amor sense convertir-lo en producte, en estratègia o en gestió emocional permanent. I potser aquí hi ha la seva aportació més incòmoda: no és que el problema siguin les persones, sinó el marc invisible que ens ensenya a relacionar-nos com si l’afecte fos una combinació de consum, por i llibertat mal entesa.

En el fons, Illouz escriu amb la fredor d’una sociòloga... però parla d’una cosa molt concreta: aquesta estranya sensació contemporània de tenir-ho tot per estimar i, alhora, no saber exactament com fer-ho sense acabar mirant el mòbil cada tres minuts. Com si l’amor hagués deixat de ser una experiència per convertir-se en una decisió constant, però sempre provisional, sempre revisable, sempre pendent d’una notificació.