Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema

Albert Velasco no ha escrit un llibre per quedar bé. I això, en el cas Sixena, ja és una forma de valentia. Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema no és una monografia tèbia ni un manual d’equidistància per no molestar ningú. És una esmena amb noms, dates, documents i memòria contra una dècada de simplificacions, propaganda i temeritats dites en veu solemne. I l’aparell visual hi suma: les imatges no decoren, fan de prova.

Al contrari que el debat públic, Velasco, abans de la batalla, hi posa l’obra. Abans del litigi, hi posa art. Recorda —i calia— que no parlem d’un objecte per alimentar titulars patriòtics, sinó d’un conjunt excepcional del romànic europeu, amb ecos bizantins, ressons de Terra Santa i una singularitat que el converteix en molt més que una peça de museu en disputa. Fa anys que el cas Sixena es discuteix com si fos un partit de tornada, no patrimoni fràgil.

Després ve el cop fort: foc, rescat, postguerra, manipulacions, litigis, opinadors de trinxera i política convertint una obra delicadíssima en trofeu. Aquí Velasco està especialment fi —i incòmode, que és com ha de ser. El llibre té una mala llet ben administrada: no és histrionisme, és irritació documentada. Els qui el seguim de fa temps hi reconeixem una veu: la mateixa combativitat argumentada i la mateixa ironia que sovint mostra a les xarxes, però aquí amb més espai, més proves i més profunditat. Quan parla de “curioses deduccions” o retrata els qui pontifiquen sobre conservació com si tinguessin “dos màsters i un doctorat” —l’advocat Español, el primer— no fa una gracieta: assenyala una patologia pública, la impunitat amb què es parla del que no es coneix. Aquí, com sempre, el desconeixement pot trencar obra.

Un dels moments més potents és el tractament de Josep Gudiol. El presenta com el que va ser —figura decisiva en el salvament— i denuncia la comoditat amb què s’ha volgut convertir-lo en sospitós retrospectiu. El llibre toca un nervi molt actual: la reescriptura oportunista del passat perquè encaixi amb el relat que convé. És, en aquest sentit, un llibre contra l’amnèsia selectiva.

També és un llibre contra una altra obscenitat: posar la propietat per damunt de la conservació. Aquí Velasco és contundent i amb raó. La imatge del “malalt terminal al millor hospital”, referint-se al MNAC, és d’una eficàcia brutal perquè resumeix en una sola frase l’escàndol de fons: voler traslladar unes pintures extremadament fràgils no és una reparació històrica, sinó una temeritat amb coartada jurídica.

Potser la gran virtut del llibre és que no es limita a defensar una posició: reconstrueix un context. És alhora assaig d’història de l’art, crònica del salvament del 1936 i dissecció d’un conflicte patrimonial convertit en guerra identitària. Aquí hi ha la seva força: Velasco no escriu només sobre unes pintures, sinó sobre el moment en què l’art deixa de ser patrimoni per convertir-se en munició.

Assaig

Si de cas, l’únic retret és que la indignació, tant justificada com ben armada, de vegades empeny el llibre més cap a la batalla que cap a la contemplació. Però fins i tot això juga a favor seu: costa exigir neutralitat de saló a qui parla d’una obra salvada del foc i després entregada, durant anys, a la foguera del relat. A més, Velasco no escriu des de la comoditat retrospectiva ni amb aquell to embafador de qui dona el cas per resolt perquè ja ha trobat una frase rodona per tancar-lo. Escriu sabent que la guerra continua, que Sixena fa temps que va deixar de ser només un litigi patrimonial i que avui és també un altar identitari on massa gent fa més país contra Catalunya que no pas a favor del patrimoni. I potser aquí hi ha la seva veritat més incòmoda: el foc de Sixena no s’ha acabat mai del tot. Simplement ha canviat de forma.