Fent amics

Era un plaer llegir els articles de l’imprescindible Manuel de Sárraga quan escrivia en aquest diari. Ell, entre altres, aportava a SEGRE saviesa, informació i elements de reflexió. Pots discutir, contradir i fins i tot refutar alguns dels seus arguments i el temps i els fets només li han donat molta raó. Fruit de l’experiència, el coneixement i el conreu personal, els seus articles mostraven les diferents cares, amables i horripilants, de la nostra societat. Fer amics és l’acte de publicar en aquest diari o en qualsevol altre les nostres veritats. Recordo un article en què, amb fina ironia, explicava “l’art de fer amics” al mostrar en les publicacions criteri i opinió. És evident que dient les veritats es perden les amistats. La meva pobra prosa pateix de l’absència de subtilesa i, sovint, sense gaires concessions a la diplomàcia del llenguatge, les reparteixo i en conseqüència, les engalto sonades. Sempre trobaràs qui et recordarà aquell article en què vas escriure, blanc sobre negre, una realitat que evidenciava les bestieses dels que s’han presentat voluntaris per administrar la cosa pública. Per cert, quasi sempre de forma remunerada i molt per damunt dels mèrits curriculars o de la ràtio cost-benefici. No tan sovint o rarament, trobaràs qui t’esmenti els molts articles en què justament has posat en valor l’esforç i el sacrifici de persones i institucions. Com deia Ramón y Cajal, “no tens enemics? És que mai has dit la veritat o mai has estimat la justícia?” Els pitjors enemics es produeixen per part d’aquells que són de casa. De fet, sap molt greu mostrar en públic la frustrant decepció, provocada per la traïció, d’aquells que trencant compromisos i solemnes promeses fan tot el contrari del que prediquen. Dels teus en vols dir, però no en vols sentir. Quan un polític contradiu amb fets la coherència, no tan sols de la ideologia que el portà al servei públic, sinó els mínims valors i principis de la civilitat, ens mostra que no hi ha límit ni aturador per a aquest. Tot i rebolcar-nos en l’imperi de la incompetència, no hi ha justificació per als ciutadans que exculpen els nostres representants públics o, pitjor encara, que els idealitzen convertint-los en els més espavilats entre els mentiders i falsaris.