Una malifeta europea (4)
En el Congrés dels Diputats les incontestables acusacions del PP posen al descobert les vergonyes del PSOE. La principal resposta són també les incontestables acusacions contra el PP. La porqueria esquitxa tothom i, arreu Europa, hom pateix la síndrome del nas tapat. Les filtracions en forma de fascicles de telenovel·la tercermundista mostren la ronya convertida en ciència política. El codi penal espanyol hauria de recollir nous articles que els condemnessin, a més de xoriços, per rucs de mala mort. Quan aparegueren els àudios que posen en qüestió els darrers secretaris d’organització del PSOE, entre una àmplia fauna del pessebre polític, Pedro Sánchez, al demanar perdó, va dictar sentència, avançant-se al tribunal corresponent. Aquests dies la hipocresia es manifesta en la desbandada dels socis del govern més “progressista de la Història”. Descobreixen sobtadament que els companys de viatge eren una mala companyia. No patien la ferum que desprenien comportaments per tothom coneguts i fins i tot compartits. Des de fa una colla d’anys, no deixo de repetir-ho, repetint-me, que Espanya està podrida. Hom coneix de prop o per oïdes aquesta realitat tan quotidiana, que s’ha convertit, per massa, en xacra suportable. El president de la Patronal s’apressa a defensar a les empreses involucrades en la trama corrupta. Oblida hipòcritament que quan s’adjudica una obra a una empresa de forma corrupta es perjudica tota la resta que optaven a l’adjudicació de forma honesta. Però sobta el silenci general dels perjudicats i propaga la sospita que aquesta complaença no és altra cosa que mantenir-se en espera, per obtenir premi en la roda de la fortuna posterior. Ho expliquen els costos estratosfèrics de l’obra pública, quasi sempre àmpliament sobrepassats. Els àudios posen de manifest la fallida del sistema de salvaguarda administrativa, ja que sembla que la legió de funcionaris interventors no serveixen per evitar la pràctica corrupta. Està clar que no eviten allò pel qual tan generosament se’ls paga, blindant el seu lloc de treball. Especialment sagnants han estat les evidències sonores que les conquestes de gènere són, per a aquests mascles de fireta i esquerrana ficció, una tarja de luxe per a la barra lliure de la bagasseria.
