Pensions escanyades

El President de la trista figura acusa en seu parlamentària la Sra. Orriols de voler retallar les pensions. La resposta de la diputada i batllessa electa nega i argumenta tot el contrari. Es necessita molta barra per fer una acusació com aquesta en viu i directe. S’explica la impunitat d’aquesta afirmació, quan uns dies després la claca que regalima greix per totes les juntes la repeteix en els mitjans públics, sota la premissa de: enfanga que quelcom s’enganxa. Al mateix temps, escolto Junts explicar, en el boca-orella, que no en els mitjans públics, el maltractament als pensionistes catalans. Qui té la raó? La remuneració d’una pensió, llargament consolidada durant anys pel compliment de les nostres obligacions, hauria de permetre mantenir el poder adquisitiu. Aquesta pensió és espanyola i la universalitat de la quantitat a percebre és igual per a un pensionista català que per un de gallec o extremeny, per exemple. Essent l’ingrés igual, no ho són les despeses, els impostos i desgraciadament amb el govern dels ineficients, tampoc les prestacions. Amb els mateixos ingressos, hem d’afrontar una vida més cara amb una inflació descontrolada per la deixadesa del qui té l’obligació de controlar-la. L’actualització de les pensions es fa amb l’IPC de tot Espanya, però aquest, essent una mitjana espanyola, agreuja la situació dels pensionistes catalans, que patim l’IPC més alt. Les restes ho són als ingressos i les sumes a les despeses i, per tant, el saldo és insultant en la comparació i el resultat final. Des que patim el Govern dels Barruts, d’allà i d’aquí, no es deflacta l’IPC. Això té com a conseqüència que la quantitat revaloritzada la perdem amb escreix pels impostos i costos de més que paguem a Catalunya respecte a la resta. Després de governar des de fa 8 anys a l’Estat, i 2 a Catalunya, patim la xifra més alta de persones dependents que moren esperant les ajudes. Més de 9.000 catalans varen morir esperant esperançades i estafades una resolució. L’augment de les llistes d’espera per la dependència a Catalunya ha estat del 178% en els dos darrers anys. Per altra part, hi ha 4.000 persones en espera per poder accedir a una residència pública. La llista de la vergonya és més llarga que la meva edat.