SEGRE

Creado:

Actualizado:

Darrerament escric molt de lloros. Més de lloros que no de polítics, i que ningú intueixi en la frase intencions punyents (per punxes, les de l’amic Correal a La Mañana, feliçment represa la cita diària amb els lectors que tant l’hem enyorat).

Ho vaig fer setmanes enrere sobre l’Enric, reclòs en una gàbia a la floristeria La Poncella, de Mollerussa, que cada cop que entra algú el saluda amb un sovint exagerat “Hola, guapo”. En fi, paraules d’amor, senzilles i tendres, no en sap més, té plomes i bec.

I uns quinze anys. Com a mínim.

Això em diu la dependenta quan li pregunto l’edat de l’au. Es veu que aquesta espècie de criatures alades solen ser longeves i superen amb freqüència la seixantena.

Recordo el papagai Chico (els papagais són cosins dels lloros, igual que els guacamais: una família sorollosa), que havia pertangut a Amàlia Rodrigues, morta en 1999, i que encara interpel·la els visitants de la casa-museu de la cantant a Lisboa. Amb sort, sobreviurà mig segle la seva propietària.

L’altre psitàcid –per emprar el nom científic d’aquests animalons majoritàriament verds, disculpin la petulància– que esmentava fa poc, a la secció Notes al marge del suplement Lectura, era aquell Lulú protagonista directe del conte de Gustave Flaubert titulat Un cor senzill i indirecte de la novel·la El lloro de Flaubert, de Julian Barnes. Ja ho veuen: “¡Al loro!”, com deia en castellà el reelegit president del Barça, Jan Laporta.

Un mot d’ordre a tall d’advertència, seguit d’una anàlisi benvolent de la situació, aplicable també a l’actualitat, no només futbolística: “Que no estamos tan mal.” Sí, és clar, podríem estar encara pitjor. Això, sempre.

Els lloros són els únics ocells que inspiraven una certa simpatia a Josep Pla, perquè es mantenen erectes, drets. La resta li semblaven rèptils fracassats, perquè cada dia volen menys i romancegen per les branques, pel terra o pels esbarzers. En canvi, malgrat que s’arrosseguen a poc a poc, apreciava els caragols, tant per la closca solemne i brunyida, per les banyes que es mouen lleugeres com els vels de Salomé o pel rastre que deixen d’escuma platejada, com per la qualitat culinària, sobretot els bovers, tot i desaconsellar alliolis o vinagretes picants que desvirtuen el gust de la seva carn exigua. Els caragols, per cert, també poden viure molts anys, més de vint, si bé no tants com els lloros.

tracking