Tots els que passen (i totes)

La notícia de la mort de la filòloga Carme Junyent, advocada de llengües amenaçades i fiscal del ridícul llenguatge inclusiu (tots i totes, cadascun i cadascuna, lleidatans i lleidatanes, arbequins i arbequines, que no siguin olives), m’enxampava a l’Eigandina, en italià Engadina, en alemany Engadin, l’àmplia vall dels Alps a més de mil metres d’altitud –si bé aquest principi de setembre hi feia també força calor– integrada al cantó suís dels Grisons i amb una parla pròpia encara més en perill que la nostra, el romanx, malgrat la condició de cooficial al referit cantó muntanyès des del 1974 i la quarta oficial a tota la Confederació Helvètica des del 1996, juntament amb la francesa, la italiana i la germànica, la seva gran rival sobre el terreny. Branca del retoromànic o rètic, igual que el ladí de les Dolomites o el furlà del Friül. Poc més de 30.000 parlants, a penes un 13% de la població grisona, i l’inconvenient d’una gens pràctica divisió dialectal: sotaselvà, sobreselvà, baix eigandinès o valladar, alt eigandinès o puter, amb perdó, per bé que en aquest cas el terme no té res a veure amb el seu significat català, tot i la innegable semblança entre una i altra llengua, per l’arrel llatina, i encara més amb l’occità de l’Aran.

Alguns exemples, extrets d’un dicziunarïn sumari imprès en un cartell, dalt del coll de Fuorn (2.150 metres). No és na, si és schi, bon dia és bun di, bona nit és buna not, gràcies és grazcha, a reveure és a revair, excusa és s-chüsa, botiga és butia, forn és furnaria, hostal és ustaria.. Una mostra de frases, allà a la vora, en un panell de signalisaziuns de rutes a peu, de menor a major dificultat: Senda da viandar senza pretensiuns spezialas, senda da viandar per vianants versads, senda da viandar cun privels, que vol dir perills. No em diguin que no recorda molt l’aranès!

La presència pública del romanx sembla, no obstant la seva protecció legal, tan minsa com la privada. La megafonia als vagons vermells dels ferrocarrils rètics de via estreta l’empra com a tercera opció, darrere l’alemany i anglès. Només domina en les freqüents llegendes inscrites a les façanes plenes d’esgrafiats de la cases típiques de la regió. Al poble de Guarda en llegeixo una que em deixa sense resposta, íntimament trasbalsat: “Da tuot quels chi passan, chi est tu?” Això mateix, qui soc, en el fons? Ves a saber