La plaça com una pàtria
Va viure i morir entre llibres, un desenllaç biogràfic que potser en el fons l’hauria complagut, si bé no tan d’hora, amb només 57 anys i tants projectes pendents. De fet, segons els bombers l’acumulació de paper imprès a casa (imatge escruixidora l’endemà als diaris de centenars de volums cremats per terra, terrible metàfora sobre el probable destí final de la fal·lera literària: o cendra o oblit) havia propagat ràpidament l’incendi de matinada que acabaria al mateix temps amb la seva existència biològica i una valuosa biblioteca privada, per bé que confiem que l’empremta que deixa en la memòria col·lectiva, i en la particular d’aquells que vam tenir el privilegi de tractar-lo i compartir empreses, il·lusions, però també desenganys derivats de l’ofici d’escriure, es prolongui encara un llarg període. Xavier Garcia, poeta, editor, traductor, assagista, aficionat al flamenc, tècnic de cultura al consistori de Tàrrega, responsable de la sala d’exposicions Marsà, estudiós de tres il·lustres compatricis com Pedrolo, Costafreda i Moixé Natan, financer jueu al segle XIV del call targarí i autor en llengua hebrea d’una seixantena de sentències morals rimades, poemes religiosos i algunes composicions en català, el cognom del qual seria triat pel mateix Garcia per batejar una selecta col·lecció d’obres de temàtica local. També havia dirigit, amb dedicació i encert, la Biblioteca de la Suda a Pagès Editors, consagrada a la poesia, un dels seus llegats de què em consta, perquè així m’ho va reconèixer una vegada, se sentia més orgullós. L’havia visitat en diverses ocasions al talleret de la sala Marsà, on preparava les mostres temporals i feia l’efecte d’estar més a gust que enlloc, reclòs al seu propi món. El darrer cop que el vaig veure deu fer ja prop d’un any. Passejant una tarda amb la Lluïsa pel centre de Tàrrega el vam trobar a la terrassa d’un bar de la plaça Major. Semblava desmillorat, envellit, amb un aspecte poc saludable. Ens va convidar a seure i la vam fer petar una bona estona. Tenia una conversa amena, trufada d’informacions interessants, xafardejos gremials inclosos. En un moment donat va admetre que portava mesos sense sortir de la plaça i encontorns. El domicili al veí carrer Sant Joan, l’ajuntament, la sala Marsà a baix al carreró de Vilanova, aquell bar on érem... La seva última pàtria, llibres a banda.
