Dels somriures a les ganyes
Onze de Setembre. Un bon motiu per recapitular, que no sempre resulta fàcil ni engrescador, sobretot si el balanç s’intueix discret. Reconeguem-ho sense embuts: per ara anem perdent. Només cal veure els darrers sondeigs d’opinió i escrutinis de paperetes. Tampoc no cal prendre-s’ho com una tragèdia. Ni una derrota irreversible. Recordo quan érem quatre gats. Si algú va creure que això seria bufar i fer repúbliques, no és que els dirigents l’haguessin enganyat o traït, tal com les “bases” denuncien, sinó que va pecar d’ingenu.
Tothom gosa posar data més o menys exacta al final del Procés. N’hi ha que ho precisen el dia que els partits sobiranistes acataven el 155. D’altres, més comprensius i pacients, ho retarden fins a la sortida dels consellers juntaires del govern Aragonès, fruit d’un pervers càlcul electoralista, al capdavall erroni, o en la pèrdua consegüent de la majoria absoluta parlamentària conjunta. A mi em sembla que a partir de l’hora infausta que aquella “revolució dels somriures” il·lusionant i unitària es comença a transformar, per obra i gràcia d’una voluntat partidista d’apropiar-se-la, en una representació teatral contínua i un punt carnavalesca, fanatitzada, sectària, patètica i excloent, de ganyotes, insults, escridassades i retrets, i si de cas ho concretaria l’1 d’octubre del 2022.
Aquella tarda, uns quants milers de manifestants amb estelades al barceloní Arc del Triomf van xiular sense treva ni mesura la pobra Carme Forcadell, tot just sortida de la presó per haver defensat els mateixos ideals. Aleshores vaig pensar que si algú, després de quatre anys i mig entre reixes, era rebut pels teòrics correligionaris amb una mostra tan singular de reconeixement al seu sacrifici personal, qui més es veuria amb cor en un futur de jugar-se-la per la llibertat d’una nació tan ingrata. A Dolors Feliu, aleshores presidenta de l’ANC –amb eminències com ella al capdavant sorprèn que encara hi quedi algun soc– no se li va ocórrer res més que justificar els xiuladors dient que al rei d’Espanya també se’l xiula quan va al Camp Nou. Per cert, suposo que la meitat d’aquells exaltats votaran ara per l’abadessa severa de Ripoll, que no somriu ni que li facin pessigolles. Als dirigents puigdemontistes presents a l’acte, que complaguts amb la xiulada somreien mentrestant per sota del nas, el pecat els acabarà fent forat.
