Migdiada, passejada...
Aquest agost he seguit amb fruïció les cròniques de Guillem Burballa aquí al diari sota el títol genèric d’Un estiu a França, relatant excursions pel sud de l’hexàgon, el Midi que diuen en la llengua de Dembélé, el Migdia en la nostra, és a dir a l’antiga Occitània. Van anar fent-me venir tantes ganes de travessar els Pirineus –no em costa gaire– que al final decidíem d’escapar-nos una setmana al litoral atlàntic d’Aquitània a veure arbres i menjar ostres. Prou que per aquí baix en tenim, d’una cosa i l’altra, però no amb tanta abundància, i pel que fa en concret als deliciosos bivalves, criats a Arcachon o Marennes, bastant més assequibles, tot i que convé ingerir-los amb mesura, considerant-ne els efectes afrodisíacs, però això ja no és tant una qüestió de Migdia com de migdiada.
Aficionat des de fa molts anys a recórrer tota aquella zona, a poques hores amb cotxe de casa, coincideixo amb quasi totes les observacions del professor lleidatà, algunes de crítiques com la conversió de Carcassona o Aigües Mortes en massificats parcs temàtics, “amb la personalitat d’un còdol”, però la majoria favorables, començant per l’elogi de la “vida a províncies” que tants escriptors francesos han bescantat per gris i monòtona. Contràriament, ell afirma, des de Rodez estant, sentir-se ben a gust “fent un cafè de bon matí en aquestes viles mitjanes, desconegudes del públic general”. Totes les quals, dotades d’enormes llibreries, perquè els veïns encara llegeixen força, igual que ens hi sorprèn la grandària de farmàcies i pastisseries. Discrepo, en canvi, de la valoració que un dia feia de la vivacitat del comerç urbà, en bona part víctima de la política sistemàtica d’implantar centres comercials perifèrics, amb la consegüent degradació i desertització dels centres històrics, a diferència per exemple d’Itàlia. Just el model perjudicial i caduc que alguns s’entesten a aplicar-nos a Lleida.
Tal com diu Burballa a propòsit de l’estació montpellerina del TGV, situada a l’extraradi, suposo que pensant en la del Camp de Tarragona, “no sabem si és un consol o una decepció que els francesos cometin els mateixos errors que nosaltres”. A la inversa, hauríem de procurar, si encara hi som a temps, de no cometre els seus. Vull dir que no deu ser simple atzar que el projecte de Torres Salses l’hagin batejat Promenade en comptes de passeig o passejada.
