El tren del sucre
Comentant aquí el darrer dia l’anunci recent per part de l’actual ministre de Transports d’una nova línia d’alta velocitat ferroviària directa entre Lleida i Barcelona, fent drecera des de les Borges i vora Igualada, sense haver d’anar a tombar pel Camp de Tarragona, em va venir al cap un antic projecte consistent en prolongar el carrilet de Balaguer a Mollerussa, conegut popularment com a tren de la remolatxa o també tren del sucre, la càrrega vegetal per a què estava en principi destinat, abans d’admetre passatgers, i el dolç producte que s’obtenia d’aquella planta aleshores molt conreada a la plana urgellenca, en direcció justament a Igualada, a través de la vall del Corb, per empalmar amb el que hi arribava des de Barcelona, si fa no fa el mateix itinerari ara previst pel titular del negociat governamental de raïls, andanes i catenàries.
En aquella època, finals del XIX, principis del XX, quan qui més qui menys feia volar coloms, per no dir vagons, planificant futures vies fèrries, perquè en aquest àmbit concret de les infraestructures terrestres tot estava per fer i tot semblava possible, els traçats d’hipotètics ferrocarrils no paraven d’aparèixer a la premsa, una mica com ara fa vint anys els centres comercials entorn de la ciutat de Lleida (projectar no fa pobre, altra cosa és invertir). Una segona línia confluent a la vall del Corb, per exemple, baixava des de Tàrrega cap a Verdú i Guimerà, i podia haver enllaçat perfectament amb la plantejada entre la capital de l’Urgell i Balaguer, seguint la llarga recta de l’actual carretera, amb estacions a Anglesola, Tornabous, la Fuliola o Bellcaire, entre d’altres pobles, potser aquesta és la que més a prop va estar de fer-se realitat. Per allà a la vora, de la també frustrada que havia d’unir Tàrrega amb Ponts en resten sobre el terreny alguns testimonis físics com petites obres d’explanació i enginyeria.
La major part d’aquelles iniciatives empresarials (aquí a Catalunya, a diferència d’Espanya, els ferrocarrils es van fer amb capital privat, com és el cas del Barcelona-Saragossa per Manresa, obra de la família Girona, d’orígens targarins, que estava construint en paral·lel el canal d’Urgell), tenien per aquests voltants l’epicentre a la ciutat de Lleida, però com que veig que se m’acaba l’espai, abans de posar-me en una via morta els emplaço dijous vinent per detallar-les.
