El meu Fernando Esteso

Coincidència diumenge passat de dues notes a peu de pàgina al llibre gruixut de la història del cinema, totes dues petites, quasi il·legibles. Estrena del documental Melania sobre la primera dama estatunidenca amb pretensions frustrades de glamur (la pel·lícula, també la senyora, i consti que no tinc res contra les guapes, ben al contrari, tot i que algunes m’han demostrat actituds poc amistoses, però sempre els agraeixo alguna gràcia complementària, que no sembla el supòsit de l’antiga model eslovena, entenent aquí l’epígraf professional com a eufemisme) i defunció del còmic Fernando Esteso, després d’haver protagonitzat diverses cintes populars, en el sentit de comercials però també de rústiques o primàries, dins aquella “unidad de destape en lo universal” dels anys setanta i vuitanta, en ple postfranquisme caspós a què alguns polítics de paradoxal predicament entre els joves ens voldrien retornar, amb títols tan significatius com Los bingueros, Agítese antes de usarla, Virilidad a la española (sens dubte la predilecta d’un Abascal de pelo en pecho lluït entre botons de dalt descordats de la camisa de talla justa, traït, però, per una veu aflautada), o La Lola nos lleva al huerto, cap de les quals no crec que sigui mai inclosa en una antologia del setè art, si bé tal vegada de visió obligatòria a la futura Espanya tan de dretes que auguren les enquestes. A banda, l’artista saragossà va assolir algun èxit en el món de la música, com el tan escoltat al seu moment La Ramona, amb una lletra que avui provocaria comprensibles esgarips entre les feministes, fins al punt que dubto molt que ara hagués gosat compondre-la.

Vam tenir una breu trobada atzarosa aviat farà un quart de segle a bord d’un AVE, mentre tornàvem de Madrid. Poc abans d’arribar a la seva ciutat natal, vaig reconèixer l’aleshores ja una mica caduc actor i cantant, és un dir, si bé més gras i calb que a la pantalla, venint pel passadís del vagó. A l’alçada del nostre seient, es va aturar un minut, tot amable, per fer broma amb la Júlia, encara petita, i regalar-li una caricatura que devia haver estat dibuixant durant el viatge. Semblava de bon humor, circumstància poc habitual entre humoristes d’ofici fora dels platós o escenaris. Tot allò del pallasso trist... Preferible, en tot cas, al pallasso grotesc, arrogant, avariciós i desaprensiu del marit de la Melania.