Eau de Vinicius

Tots tenim un límit, una línia roja infranquejable sense qüestionar els propis principis, un “non plus ultra” personal. Jo mateix, per parlar d’un cas que crec conèixer de prop, he transigit molts anys, sense suposar-me cap problema greu de consciència, el fet que la firma alemanya Hugo Boss hagués col·laborat amb els nazis, el seu amo membre del partit de l’esvàstica i enriquit amb la confecció dels elegants uniformes negres de les SS, aquells de la calavera platejada a la gorra, aprofitant la força de treball gratuïta de milers de presoners de guerra reclosos als camps del filferro. Malgrat conèixer una dada històrica tan escruixidora, confesso haver seguit comprant, per exemple a la botiga Dies del carrer Sant Antoni de Lleida, més tard a cal Goumar, peces de roba de l’empresa creada en 1924 a Metzingen, vora Stuttgart, on encara té la seu corporativa. Sobretot camises i americanes, algun vestit complet i un parell de gavardines d’entretemps, no només per la qualitat de la matèria primera i dels acabats, sinó especialment per la llargària de les mànigues, que no solien quedar-me tan curtes com les d’altres insígnies tèxtils per a la talla que em correspon, perquè comparat amb la majoria d’homes de la meva generació soc molt alt, i amb les diverses extremitats anatòmiques proporcionades, modèstia a part. Però també, ja que havia caigut de ple en aquella mena de col·laboracionisme ètic retrospectiu, pantalons, corbates, calçotets i, portats sovint pels mags d’orient, flascons de perfum, quasi sempre els acampanats de vidre verd amb les lletres BOSS verticals en relleu.

Però s’ha acabat. Fins aquí. Jo dic prou, diguem prou, nosaltres no som d’eixe món. Havia fet la vista grossa i ara ja no puc més. L’altre dia vaig veure per la tele un anunci d’eau de perfum amb l’etiqueta Boss Bottled protagonitzat pel futbolista Vinicius, també conegut com a Vini J. R., segons que sembla nou “ambaixador global” de la marca. I això sí que em va “acabar els quartos”. Consti que no tinc res contra ell per negre, ni per lleig, ni tan sols per madridista, però sí que per imbècil, un autèntic carallot de campionat, histriònic i rondinaire, arrogant i trampós, que no puc suportar, com li deu succeir a molta gent, no només culers. De manera que, sentint-ho molt, i conscient d’estar perjudicant-me a mi mateix, adeu-siau, Hugo Boss. Auf wiedersehen.