SEGRE

Creado:

Actualizado:

L’acte més emotiu de l’atapeïda setmana cultural de Sant Jordi a Bell-lloc va ser la inauguració a la tot just refeta biblioteca Joan Solà d’una exposició-homenatge, que es pretén permanent, com a mínim fins a l’anunciada invasió municipal dels bàrbars, de fotografies ampliades de la Festa Major de 1963, obra de Manuel Domingo, sacerdot titular de la parròquia a l’època. Una trentena d’imatges en blanc-i-negre, en què s’han pogut reconèixer encara bastants veïns, dividides en tres apartats del programa festiu: la processó, un partit de futbol i una ballada de sardanes a la plaça que per a la meva sorpresa (nascut a l’arbequina Avenida del Generalísimo) responia al nom del país, si bé Catalunya escrit als rètols amb ñ. Paradoxal impressió de veure rotllanes de joves dansaires vestits d’hereus i pubilles puntejant sota un llarg balcó que llueix una rojigualda amb l’àguila imperial del règim, vora un cartell amb les sigles falangistes FET y de las JONS. Mossèn Domingo va ser rector de Bell-lloc entre 1962 i 1965. Ratllava la trentena i preferia comprensiblement la companyia dels seus coetanis, compartint activitats socials i excursions, a la de les velles beates, que més d’un cop l’havien d’anar a buscar al cafè on estava jugant a la botifarra perquè ja era l’hora de missa i ell els deia: “Ara vinc, aneu resant el rosari”. Deixaria un gran record en molts que avui ronden els noranta. No tots, és clar, perquè uns quants van fer l’impossible perquè el bisbe es traslladés de poble. Massa modern i subversiu, pel gust dels cacics locals. Es tracta d’un dels quatre capellans heroics que en 1965 s’atreveixen a denunciar públicament el tracte abusiu, feudal, dels canonges beneficiats de la diòcesi ilerdense cap als més de 800 parcers d’unes finques que sumaven milers d’hectàrees en mitja dotzena de termes, des de Bellvís a Montagut. Junt amb Llàtzer Bria, Màxim Casanoves i Josep Marco desafien la jerarquia eclesiàstica i la dictadura franquista, escrivint una carta oberta on s’exposa la situació, enviada a la premsa d’aquí i internacional, i més tard el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida. Tots quatre pagarien cara la seva actitud íntegra, conseqüent i valenta. Pressionats per uns i altres, acaben per penjar la sotana, buscar feina i casant-se, de manera que potser encara hi van sortir guanyant.

tracking