La importància i l’import
A força de digressions més o menys justificades, l’últim dia vaig deixar a mitges el comentari que volia compartir amb vostès, de manera que avui procuraré anar més de cara a barraca, que pel cas seria de cara a estació, perquè és tot just a l’estació de tren de Bell-lloc que arribava aquell UT 447 de disseny tosc però segons diuen motor potent, no tant per la velocitat màxima que no supera els 120 km/h com per l’acceleració i aturada ràpides, virtuts a tenir en compte en trajectes amb moltes parades, i no m’hi estenc més perquè veig que torno a desviar-me del camí (de ferro).
Un Rodalies empastifat d’una cabina de maquinista a l’altra pels pintamones, en expressió inequívoca d’arrel castellana del golmesenc apassionat del ferrocarril Ricard Arnaldo, que el diccionari de l’IEC recull una mica a contracor en tant que “pintor inhàbil” o, encara més ajustat al context, “ximplet, home de poc enteniment o poca traça”.
Un seguit de gargots de colors vius i formes tortes, grafies delirants i lletres convulses, que deuen contenir missatges desxifrables tan sols pels membres encaputxats d’aquella espècie de secta de l’esprai que s’interpel·len amb codis secrets, subscrits per marcar territori com alguns animals se serveixen de la pròpia orina, responent a algun repte que soc incapaç d’entendre i ja no dic d’aprovar.
El comboi decorat pels brètols que circulava per la doble via que travessa el poble, flanquejada per dos murets de bardisses i baladres, lluïa a tall de rúbrica desafiant de la pretesa obra mestra la llegenda següent, com és natural en idioma espanyol, perquè al final tot encaixa: “No gustamos a nadie pero no nos importa.”
Que no agrada a ningú el que pintarregen (verb admès pel DCVB) els cofois autors de la mamarratxada cromàtica, sembla un fet incontrovertible. Que això a ells no els importi, també. Igual de cert que a tots plegats l’acció incívica dels grafiters de pa sucat amb oli que es creuen artistes o, encara pitjor, rebels sense causa aparent, ens suposa sensació de brutícia i neguit estètic, així com una elevada suma de diners públics per esborrar o repintar els seus llenços metàl·lics sobre rodes. Cosa que els haurien d’obligar a fer-ho ells en persona, a més de pagar una bona multa, si mai són enxampats, i aleshores sí que els permetria d’estampar-hi a sota l’estrambòtica signatura de geni incomprès.
