Sang de roses

Em fa gràcia (bé, en realitat bastanta pena), que Santiago Abascal, cabdill de VOX, rebategés el seu contrincant en campanya a les recents eleccions d’Andalusia, president d’aquella comunitat pel PP i tot indica que repetidor en el càrrec amb els vots dels ultres, Juan Manuel Moreno Bonilla, com a Moruno Bonilla. Quin joc de paraules tan enginyós, i això que el fatxa sembla home de poques llums. Un acudit digne de Bertín Osborne o Los Morancos, ambaixadors de l’acreditat sentit de l’humor andalús. En comptes de Moreno, Moruno, per tal de denunciar la tolerància del seu govern autonòmic amb la immigració magrebina. Ja les té, l’extrema dreta, aquestes sortides tan ocurrents. Aquí a casa nostra, alguns dels missatges de la còmica de Ripoll, fent befa dels rivals polítics i dels musulmans, mai però dels empresaris, també desperten grans mostres de simpatia i hilaritat entre els seus adeptes, la majoria poc donats a l’humor intel·ligent i subtil. He escrit còmica? Millor tragicòmica.

El bo del cas és que no hi deu haver en el panorama actual de dirigents de partits d’aquí i d’allà, dos personatges que més podrien ser presos a primera vista per oriünds del nord d’Àfrica que Abascal i Orriols. Fixeu-vos-hi una mica, si per atzar en porteu les fotos a la cartera, o si no tireu de memòria facial: quins trets fisonòmics més sarraïns, tots dos. Com extrets d’un relat de Les mil-i-una nits... El xeic i la concubina, amb perdó (no pas Xahrazad, la filla del visir, que era guapa, tot i que també gastava molta xarrera: de fet, és la narradora del llibre).

Faccions angulars, pell i ulls i cabells ben foscos, la barbeta punxeguda de sultà... o de cabra del Rif. “L’orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida el seu minvant etern”, que escrivia el poeta Torres a Molt lluny d’aquí. Ves que en el fons no es tracti tot plegat del clàssic problema d’autoodi, de no acceptar-se tal com són cada vegada que es veuen al mirall. Si ho pensem bé, Hitler tampoc no era precisament el prototipus d’ari. Això de la psique humana té cops amagats, no para de donar sorpreses i explica molts episodis històrics. Potser un assumpte més propi de l’atenció de psiquiatres que no pas de politòlegs. En fi, que l’oncle Sigmund hi faci més que nosaltres...