SEGRE

Creado:

Actualizado:

Coincidint amb el primer aniversari del Pacte Nacional per la Llengua, el president de la Generalitat anunciava fa poc la creació d’una oficina per protegir els drets lingüístics de la ciutadania, s’entén que sobretot catalanoparlant, el col·lectiu –ja minoritari al conjunt de Catalunya– que més motius acostuma a tenir de queixa, començant per cada cop que al propi Molt Honorable se li escapa Lérida. S’agraeix la bona intenció, però cal recordar que els pactes, igual que les lleis, es fan per ser respectats. Per complir-se, no per complaure. De manera que no passen de paper xop si no són exigibles i exigits, sense les mesures pertinents per assolir-ne la plena efectivitat. Pel cas que ens ocupa, una política activa de control i un règim sancionador coercitiu, és a dir, inspeccions i multes.

Un dels àmbits més visibles i descuidats és l’hostaleria. Segons la normativa vigent, menús i cartes dels restaurants haurien de figurar com a mínim en català, a banda d’altres possibles idiomes. Un propòsit lloable, que alguns heroics franctiradors ja tractaven de portar a terme en èpoques més fosques, quan la nostra parla no era només relegada en públic, sinó de fet perseguida.

Dies enrere em referia aquí al xef Josep Bullich, fill d’Oliana, arran de la seva mort el passat 29 d’abril. A part d’enorme professional, d’aquells que fan escola, cap de cuina en prestigiosos locals barcelonins com Reno, Agut d’Avignon, Via Veneto o La Dama, l’home era molt catalanista. Al llibre Una òpera gastronòmica, biografia del gran restaurador Ramon Cabau, bell-lloquí de naixença, Marc Casanovas explica que quan Bullich treballava a l’hotel Gala, amb 25 anys, a principis dels setanta, per tal d’esquivar la censura franquista, que requeria revisar per endavant totes les cartes de plats, ell posava a les seves elaboracions uns noms impossibles de traduir al castellà, o que no hi sonessin gaire bé, per exemple olla de peix, truita de les nenes (a la francesa, amb pollastre rostit i beixamel gratinat), lluç exquisit (amb mantega i formatge) o conill al llampec (a la brasa i amb cansalada). Qui podia demanar, per molt fatxa que fos, conejo al relámpago? Per cert, ara que hi caic, també li haurien servit a aquest efecte dues receptes típiques del seu terrer natal com la cassola de tros o els caragols a la llauna. Cazuela de campo? Caracoles a la lata? Ecs!

tracking