Eclipsi amb “expats”
L’eclipsi d’avui fa una setmana i un dia (tots els eclipsis tenen vuitada) el vaig veure a Ulldemolins, al turó de les Sarroges, vora la pista de Prades, en companyia de l’Adele, una italiana d’ulls preciosos de color verd oliva filla de Vinci, a la Toscana, vila natal del gran Leonardo, el geni renaixentista autor justament d’un estudi sobre l’observació d’eclipsis solars inclòs al Codex Trivulzianus.
La bella presència de la simpàtica ragazza, valgui la redundància, no era pas mèrit meu, sinó del Jordi, l’afortunat nebot de la Lluïsa que des de fa poc viu amb ella al barri barceloní de Sants, després d’haver treballat uns quants anys junts a la delegació de l’ONU a Nairobi. Havien vingut fins als peus del Montsant per contemplar l’extraordinari fenomen astronòmic, si fem cas dels anuncis institucionals a TV3 i als diaris per gentilesa del “Govern de tothom”, amb una altra parella d’expatriats residents a Barcelona, tots fregant els trenta-cinc, formada pel muniquès Kai Liebetanzen, curiós cognom que en alemany significa dansa d’amor (per cert força escaient, com demostraria l’endemà mateix al ball de festa major al pavelló del poble) i la també eixerida Flor, que al moment de presentar-me-la no em vaig poder estar de preguntar-li si amb aquest nom no seria pas de Tremp, per la Mare de Déu de Valldeflors, però resulta que és de Londres, i el seu floral patronímic l’abreviació de Florence.
Fascinats per l’efímer anell de diamants refulgint per damunt de les crestes de la Llena, seguit de la foscor irreal i sobtada que durant trenta segons es va apoderar de tot el terme enmig d’un mutisme absolut que confirmava el lema turístic del municipi com a “Vall del Silenci”, vaig pensar en la sentència de Leonardo de Vinci sobre l’efecte màgic d’un eclipsi de sol, perceptible no tant al cel com en cada element del paisatge terrestre.
Havent fet l’esforç de parlar sempre en català, fins i tot l’espavilat bavarès que només porta aquí deu mesos, i després de descobrir prodigis locals com la truita amb suc de la fonda Toldrà o els bunyols, pastissets farcits, orelletes, carquinyolis i ametlles garapinyades de Ca la Pepi, i aprendre a menjar caragols o beure amb porró o jugar a la botifarra o a introduir pronoms febles, els quatre joves se n’anaven deixant-me una mica menys pessimista sobre el futur de la llengua i de l’espècie humana.
