Sospesar una lletra

Segueix el procés de treball de l’artista Marta Bisbal Torres en el marc de la residència editorial DiS. A partir de les ruïnes d’una antiga caserna militar, situada al barri lleidatà de Gardeny, així com les restes de la consigna franquista en presideix l’entrada tapiada –ja amb unes poques lletres–, l’artista desenvolupa un projecte d’investigació i experimentació entorn de les construccions polítiques i culturals de la memòria històrica. Concretament, per les pàgines d’aquest suplement s’ha submergit al fons de l’hemeroteca de la redacció de SEGRE, recuperant unes paraules que van generar debat, i també unes fotografies que ens permeten sospesar el pes de la història i la pervivència de la memòria. Tanmateix, en un gest més lúdic, servint-se dels arquetips de la premsa escrita, també hi trobarem un grapat de paraules barrejades en sopa. Caldo per a reflexionar els rastres del passat, l’entesa del present i les projeccions de futur. Aprofitant el pas de l’artista per la residència, hem pogut parlar amb ella del seu treball i el seu procés creatiu. A continuació facilitem l’entrevista que ens ha concedit, on tindrem l’oportunitat de conèixer millor la seva feina, més enllà del context d’aquest projecte.

Javelina: Què destacaries dels teus processos de creació artística?

Marta: En els meus processos creatius hi acostuma a haver una fase inicial de recerca, d’anàlisi teòrica i de reflexió. A més d’aquesta indagació de caràcter conceptual, per mi és important que hi hagi també una experiència. És a dir, crec que és necessària una corporalitat, un posar- hi el cos, un habitar, ja que si no em quedaria en una mera disquisició intel·lectual. De fet, això es posa de manifest en el títol del projecte desenvolupat en la residència DiS, Sospesar una lletra, que reflexiona sobre símbols i vestigis franquistes, llenguatge totalitari, espais públics i memòria. Amb aquest títol, vull qüestionar el pes tant físic com simbòlic de la unitat mínima d’un text. Per sospesar alguna cosa hem d’agafar-la; el nostre cos es posa en relació amb un altre. Quan tenim un diari obert i el llegim agafant-lo amb les dues mans pels extrems, també l’estem sostenint, és un gest que ens pot portar a sospesar l’objecte i el contingut.

J: En el transcurs de la teva formació, t’has doctorat en Dret, has fet un màster en Periodisme i un cicle superior de Fotografia. Fins i tot, recentment, has acabat un altre màster en Artteràpia. Com aprofites tots aquests coneixements en els teus projectes artístics?

M: La meva formació és diversa i, a dia d’avui, l’enfocaria de manera diferent. En tot cas, diria que els estudis teòrics m’han aportat capacitat de recerca i de comprensió a l’hora d’abordar qualsevol projecte. Mentre que disciplines com el periodisme i la fotografia m’han ajudat a desenvolupar la capacitat d’observació, i a la vegada han desvetllat la meva curiositat i interès pel territori i per qüestions socials i polítiques. Pel que fa a l’artteràpia, aquesta m’ha apropat a l’instint i la intuïció, fent que la meva pràctica artística sigui més permeable a allò que succeeix de manera espontània, a l’atzar i l’error.

J: La fotografia no es l’únic mitjà de la teva pràctica artística, però la imatge sí que n’és un dels elements principals. Quin valor dones a les teves imatges? Quina capacitat narrativa produeixen?

M: Vivim en una societat que es troba completament saturada d’imatges, on les engolim cada dia amb immediatesa. Això tampoc vol dir que no tingui sentit produir-ne més, però caldria prendre consciència del flux enorme i continu d’inputs que rebem, i del tipus de temporalitat que ens imposa, per tal de poder-hi tenir una aproximació crítica. Davant el fort soroll visual i la velocitat de consum, el meu fer es basa en un cert minimalisme i abstracció de formes, que sovint s’interrelaciona amb el buit i la lentitud. D’altra banda, en ocasions treballo amb l’acumulació d’imatges. En aquesta línia, m’interessa el reciclatge, l’apropiació d’imatges existents i el treball amb material d’arxiu, recurs que estic utilitzant en la residència DiS. És a dir, extreure imatges del seu context original per propiciar noves lectures i generar altres sentits. En els meus treballs, no busco dotar les imatges d’una narrativa predeterminada i concreta, sinó que intento obrir les possibilitats de significació. Així, l’espectador és partícip en la generació dels sentits de la imatge.

J: Has conduït diversos dels teus treballs cap al format editorial. Què suposa fer projectes que esdevenen publicacions?

M: Després d’haver mostrat un treball en format expositiu, conduir-lo cap al format editorial em permet tornar a reflexionar sobre el projecte, percebre amb més claredat els seus aspectes fonamentals, i propiciar algun tipus d’evolució o de transformació. En aquest cas, en canvi, he iniciat el projecte directament en un format de premsa. El paper és un material modest, fràgil; una publicació és un suport que pots tenir a les mans, aporta proximitat i intimitat, m’hi sento còmoda treballant-hi. Entenc la pràctica artística com una manera d’estar al món, de posicionar-m’hi, de tenir una mirada crítica vers la realitat, d’entrar en relació amb els altres. Per això considero que una publicació és un mitjà idoni per comunicar- me. El format d’un diari també m’agrada perquè, enfront del caràcter elitista i perdurable atribuït tradicionalment a l’art, puc difondre una proposta artística en un suport quotidià, que per si mateix és efímer i es troba a l’abast de tothom.

J: Des del treball amb les imatges, com t’aproximes a un espai de premsa –com aquest suplement– per generar nous significats i relats?

M: La residència DiS m’ha fet especial il·lusió pel fet que, fa uns anys, quan treballava com a periodista, ja vaig col· laborar amb el diari SEGRE i vaig gaudir molt l’experiència. Per tant, m’ha resultat interessant retrobar-me amb un espai de premsa i enfrontar-me a les pàgines d’un diari des d’una altra perspectiva. Si vaig passar de l’àmbit periodístic a l’artístic, va ser perquè aquest darrer m’oferia més llibertat expressiva. Potser aquesta és la dimensió que he pogut explorar ara en les intervencions que estic realitzant al suplement. He volgut jugar amb el fet que durant una època vaig ser periodista, tot realitzant accions que utilitzen elements propis de la premsa, que van des de textos i fotografies fins a passatemps, tractant de ressignificar-los. A primera vista, algunes intervencions fins i tot podria semblar que han estat formulades pel mateix diari, però a més d’abordar una temàtica concreta suposen també un qüestionament del mitjà com a tal.

J: Fa temps que desenvolupes la teva pràctica artística des de terres lleidatanes. Com és la teva experiència treballant en i des d’aquesta geografia?

M: L’exercici de la professió artística és molt precari en aquest país, excepte per a una elit. Treballar des del territori lleidatà implica estar a la perifèria, comptar en general amb menys recursos, tenir menys visibilitat. Per aquest motiu, agraeixo molt les iniciatives que s’impulsen des de la ruralitat i fomenten els espais de creació, així com la difusió i la promoció de l’art i el pensament contemporanis. Per part meva, hi ha una voluntat de mantenir-me en la perifèria i d’actuar des dels marges. És una actitud, una opció de vida, i alhora té coherència amb el que plantegen els meus projectes. Per exemple, en una acció participativa vaig proposar desplaçar i modificar de forma simbòlica el centre geogràfic de Catalunya, precisament per tal de posar en dubte la noció de centralitat, la qual està vinculada als llocs de poder. Una artista és algú que s’exposa. Quan acabo un projecte, el comparteixo, el mostro i em mostro als altres. Ara bé, després necessito retirar-me. El terreny d’aquí m’ofereix tranquil·litat i descans, connexió amb la terra i amb la gent, aquest em conforma i m’hi sento arrelada.