Panta rei

La nit de Reis era la nit de no dormir. Almenys la nit d’intentar-ho. Però quan ets petit, el fons de la nit t’estira en la direcció contrària en què t’estira en l’adultesa, quan vols enfonsar-t’hi i com més t’hi capbusses més sures, allà amunt, en la superfície de tu, insomne, on els fantasmes de pell color de pell ballen. Quan ets petit, t’adorms sense remei, escanyat per la il·lusió d’algun detall material o per la idea que la màgia forana unti de tons exòtics les parets del menjador. Vols esperar, però l’entreson s’obre camí i et solidifica les parpelles fins que les derrota, igual que un teló invers.

Aleshores, almenys per als del passat del meu passat postguerrer i civil, tenir dos o tres presents representava un present imbatible. Eres l’heroi ignífug del món si el món s’incendiava en flames, de dolors familiars, de paraules silenciades, de regals escadussers que venien més del que no havia estat que del que era. Regals des de les absències, que són els que més se signifiquen. (Avui passa una mica el mateix, en mi.) I llavors una pilota, per exemple, era “la” pilota, i havies de tenir-ne cura com si d’un malalt terminal es tractés. Fins i tot et sabia greu portar-la al col·le, compartir-la, xutar fort amb la punta del peu per si s’esberlava i començava a assemblar-se a un geperut sense esmaragdes, a una cara elefantina. O a un vell esprimatxat que ni l’aire del taller de vora l’escola podia unflar. Com el rastre sinuós sobre els carrers de terra que deixaven les rodes malmeses de les bicicletes amb què els amics s’allunyaven. Uns quants regals, doncs, i tots lluents i amb olor de nou perquè els mimis i els arreceris per sempre en la memòria. Amb els anys, aquells que et succeeixen han multiplicat la joia, la glòria de triar, d’esgarrinxar cada menudesa, de dilapidar, potser, el record. 

L’arbre de Nadal tenia en la meva infància forma de sofà engalanat a casa de la padrina. I mai vaig acabar d’entendre per què el fato arribava després de totes les festes, just quan en unes hores havia d’anar a classe i podria disfrutar el giny que un atzar estrany m’havia deparat. Les llaminadures de quinze dies abans que el tió havia cagat ja eren ànsia engolida. Tot s’amuntegava a darrera hora, com la felicitat dels ulls que tan sols veuen el que volen veure. Tot fluïa, tot flueix, en el moll dels teus ulls d’avui, que ho veuen tot, el que volen i el que no.