Dins del zero
Fa ben poc succeïa a la sèrie Dia Zero, amb Robert de Niro, que per cert, diguem-ho de passada, és el meu actor preferit de la història del cine i que sembla haver retornat. Les darreres vicissituds de la seva vida poden haver-li donat, a la seva provecta edat i després de mil batalles personals i artístiques, una pàtina nova que explota en el gest, ja entrat en molts anys, i sobretot en la mirada, que des de sempre havia estat un dels seus forts i que ara esprem sense fons, a tomba oberta. Doncs això, que l’art històricament ha avançat els més cruels esdeveniments humans i vet aquí que ahir el món va col·lapsar-se simplement pel designi d’un déu omniscient que decideix torturar la mortalitat de les ànimes que empara.
Podria, ara i aquí, fer una encesa, i sincera, defensa de les virtuts de la dimensió analògica, aquella que ens fa viatjar fins al moll de la consciència primigènia, allà on reposen els fonaments de les nostres emocions, de la sentimentalitat original que gestiona el que avui sentim i ens mou i ens empeny i ens condiciona, fins i tot racionalment. Sí, el tacte d’aquells que ja no hi són i ens tocaven i feien que la terra fos trèmula; la presència de les coses, les olors dels aliments i de la pols invisible viatjant per entre l’aura dels quartos de casa; el so de fons de la ràdio a la cuina, mentre t’adormies de petit; el pes dels estris immediats, dels joguets entre els dits; la consistència dels llibres de paper, sempre endollats i sempre dins de cobertura, fidels, intensos i resplendents com un amor correspost. Sí, l’univers a tocar, per al plaer, per a la raó, prompte a no decebre’t, perquè és impossible.
Podria, en efecte, parlar d’aquesta menudalla, però la vida creix, s’escampa i s’obre fins a fronteres meravelloses. I també hem de gaudir d’allò que la vida nova ens regala, com tenir paradisos artificials, una llum per llegir, per saber qui ens toca, per veure qui ens parla, per saltar les lleis del temps i de l’espai i estar amb qui vols quan vols. Tenir un infinit a la mà val per tots els infinits.
I també val per estar sotmesos a les lleis de la virtualitat i dels virus. Totes les societats, des de sempre, han sigut esclaves dels miserables i dels inútils. I ens queda tot el que siguem capaços d’emmagatzemar, arran de pell.
