Mitja vida
Revisito Les normes de la casa de la sidra, la pel·lícula de Lasse Hallström del 1999 amb guió de l’autor de la novel·la de la qual parteix, John Irving, que per cert va guanyar l’Oscar per l’adaptació en aquella edició. Feia molts anys que no la veia i, a banda de l’excelsa interpretació de Michael Caine com el doctor Wilbur Larch, que li va valdre també un Oscar a millor secundari (en té un altre per Hannah i les seves germanes), el film m’assalta per una raresa: tots els personatges que hi surten són bons. No cal la cursiva. Són bons, senzillament bons, i reparteixen la bondat i la misericòrdia per allà on passen, especialment els dos protagonistes, Tobey Maguire i Charlize Theron (quan encara podies reconèixer-la), i esclar el gran Michael Caine, que fins i tot es permet el luxe de regalar la seva benignitat per combatre succintament el mal del món, arrelat en el moll de l’ésser humà, a mode de pecat original. Hallström és expert en un cinema exquisit, elaborat amb una lentitud a través de la qual pots assaborir la bellesa que mostra, un art cuinat a foc lent, com a la seva excel·lent també Chocolat, una altra faula on l’univers s’enclou per rutllar segons les seves pròpies lleis, o normes, com a la casa de la sidra, unes normes que al final hauran de ser desobeïdes perquè aquest univers es redimeixi, s’escampi i se salvi.
Que estrany resulta veure en una pel·lícula, en l’art, en la vida, la bondat en moviment, com si això fos sempre anar amb un lliri a la mà, una innocència que gairebé sempre deriva en dolor, perquè les persones al final, semblen etzibar-nos la majoria de creadors, acaben traint i abusant i esclafant. Només cal donar un cop d’ull, sense anar més lluny, a les produccions de Disney, cada dia més fosques i truculentes, com si volguessin transmetre a les noves generacions els colors negres que allà fora, entaforades en el seu destí, els esperen, irremissiblement.
“Menjar formatge, beure vi,/ sota una alzina, amb el celatge al fons/ –roig, gris, morat–, i no sentir cap veu,/ diré que és mitja vida./ L’altra mitja,/ la mort va rosegant-la amb dents de llop”, diu Vinyoli a “Ramat” (Vent d’aram). Sort en tenim, de l’art, de les persones, dels moments, que et retornen la fe en l’existència, en la meitat lluminosa de la vida.
