Fora de la llei
Trobo que l’estiu és l’època ideal per als westerns. Quan la calorada s’escampa arreu, s’arrossega pels asfalts i la terra i t’arriba fins a enfilar-se’t pels turmells, cos amunt, a través dels músculs, la sang i la medul·la, fins a saturar-te el cervell, fins que no pots ni pronunciar el teu propi nom, aleshores caure rendit, literalment la teva pell amb el color esblanqueït de la rendició, sobre el sofà de casa i veure una bona pel·li de l’oeste, es converteix en una opció plausible. Potser perquè en els westerns topes amb la teva sequedat interior, tan còmplice, i els arbustos secs travessant l’escena, la lentitud dels moviments, com una pausa lúcida abans de morir per un tret, la caiguda de la llum sobre els angles morts dels saloons, els barrets paraigua del sol, tota aquesta orquestra de cadències decadents, enllacen perfecte amb la teva saturació de l’estiu, somort, entre ones retorçudes damunt dels quitrans i flames invisibles.
Els fora de la llei de Clint Eastwood serien unes bones opcions, perquè almenys el mort torna de la mort i fa implacable justícia, una cosa que tan sols és possible en el món de la ficció, en els ideals. Perquè Clint, el darrer dels cineastes clàssics, d’aquells que mai més tornarem a veure, ha esculpit els outlaws com ningú, algú que enmig de la calda de l’infern, dels pecats, pot redimir els innocents però no a si mateix. Massa tard. Després de prefigurar-ho a Infern de covards i en el Josey Wales d’El fora de la llei, va assolir la seva primera obra mestra a El genet pàl·lid, aquell que porta les botes amb esperons d’un Déu implacable i apocalíptic, tot l’Hades amb ell, per protegir els innocents i aquells que es mereixen un mos de pa en aquest maleït món. I després va tornar a fer-ho, ja d’una manera que queda impresa per a la història, a Sense perdó, la faula sobre els que mai podran rebre’l, i en el seu memorable testament cinematogràfic a Gran Torino, portant la fi dels temps amb un sol encenedor a la mà.
Són, tots ells, el foc que incendia, fora d’una llei que hauria de contenir-los, per construir una justícia justa, un món perfecte per als bons, perquè la dignitat d’un, la llibertat, els principis, arribin, en plenitud, fins on comencen les de l’altre.
