L’educació sentimental
En un dels finals més memorables de la història de la literatura, els amics Frédéric i Deslauriers fan balanç de les seves vides, a L’educació sentimental de Flaubert. L’un va tenir el coratge de fer les coses que no volia fer i l’altre, just a l’inrevés. Al capdavall, la vida sembla un viatge de direcció única, però cap a on. Hem d’anar aprenent, quan per moments tot indica que aprendre és desaprendre, al capdavall.
La nostra educació sentimental es forja en la infància i l’adolescència. Mirem el món una vegada, a la infantesa, la resta és memòria, va escriure, gloriosament, Louise Glück. El que percebem en aquells primers i decisius estrats forja la mirada, el judici, la passió, el biaix amb què concebrem la nostra llarga senda particular, envoltats de família, escola i l’exercici aventurer de la pròpia soledat, fins allà on siguem capaços d’arribar. Per què, doncs, qui carrega sobre les seves espatlles el pes d’aquesta construcció decisiva no ha de tenir no només un reconeixement sinó tots els recursos a l’abast perquè pugui reeixir en la seva feina, que és reeixir en la confecció d’una societat? Per què des dels estaments polítics es menysprea, amb tot el que significa aquesta paraula, els nostres mestres? Treballen moltes més hores de les que cobren, i les que cobren estan mal remunerades. A Catalunya, els nostres professors són els tercers més mal pagats d’Espanya.
La fotografia del govern català socialista, que improvisa i apedaça tant com es retrata, amb UGT i CCOO sobre l’acord de l’ensenyament és una ignomínia per al sector i per a tots els ciutadans, havent deixat de banda els altres sindicats, inclòs l’àmpliament majoritari, USTEC, que la setmana passada van tornar a col·lapsar els carrers, perquè tenen raó. La puja en la nòmina de 200 euros mensuals, prorratejada en quatre anys, sembla un acudit dolent per a un dels oficis més nobles que existeixen. Amb metges, policies, bombers i mestres no es juga. D’ells depèn la vida de les persones, d’un país.
“Illa, Illa, Illa, no volem calderilla”, “Illa, Illa, Illa, amplia la plantilla”, “No ens toquis els ous i apuja’ns els sous” són alguns dels sublims lemes que s’han cridat aquests dies arreu de Catalunya. Fem-los cas, sisplau. És una nafra oberta i profunda, de conseqüències imprevisibles. L’ensenyament és sagrat. I la nostra educació sentimental, cultural, moral, està ferida de mort.
