Saber escoltar

Ser jove implica voler canviar el món, qüestionar l’autoritat i abraçar la modernitat. Aquesta franja d’edat sempre l’hem etiquetat com a progressista. Però actualment crec que aquest relat està canviant. Cada cop hi ha més joves que es declaren conservadors. Davant d’un món que avança a tota velocitat, una part de les noves generacions busca una estabilitat que perduri: identitat, ordre i valors tradicionals. Estudis actuals ens constaten que els homes joves es posicionen cap a les polítiques conservadores, mentre que les dones joves es defineixen com a progressistes. Què hi ha darrere d’aquest canvi? En primer lloc, una reacció cap als progressistes. El seu discurs –en institucions, mitjans de comunicació i en espais educatius– ja no és la veu dissident, sinó la norma. I com tota norma, genera desacord. També hi ha cansament. Els joves creixen amb promeses de canvi, igualtat i justícia social. Però quan surten al mercat laboral i s’adonen que no poden pagar un lloguer o formar una família, el desencís és inevitable. Seguidament, les xarxes socials hi tenen molt a veure. Hi ha perfils conservadors que combinen ironia amb ideologia i aconsegueixen fer allò que els partits tradicionals no saben fer: connectar. I quan un jove se sent perdut, ferit o invisible, no busca dades: busca a qui emmirallar-se. I finalment, aquest gir conservador ha arribat en temps d’incertesa. Pandèmies, guerres, canvi climàtic, crisi de valors... Davant de tot això, idees com família, identitat o nació esdevenen referents davant aquest caos. No és només ideologia: és una necessitat emocional. El conservadorisme actual resulta curiós. Alguns defensen el capitalisme liberal, però volen fronteres estrictes. D’altres són religiosos, però no creuen en els rols de gènere tradicionals. Els vells esquemes no encaixen i, és per això que, els adults que tenim lògica en polítiques clàssiques ens resulta difícil entendre’ls. Aquest canvi ha encès una alarma que cal interpretar-la: si una part de la joventut se sent atreta pel conservadorisme, potser no és per nostàlgia, sinó per manca de respostes. I si el progressisme no sap escoltar aquest malestar, i només el censura o el ridiculitza amb les formes tradicionals, es corre el risc que no només es perdi el relat, sinó també tota una generació.