Quina animalada!
La tarda de dissabte passat prometia una revelació zoològica al parc de la Mitjana. Els therians, joves que diuen identificar-se amb un animal, asseguraven a les xarxes que ensenyarien a Lleida la seva manada. Però no van aparèixer. Feia la sensació, pels vídeos a les xarxes socials, que aquells que estaven esperant-los a Pardinyes veurien un gran espectacle. Però no, al final la curiositat va matar el gat! L’escena tenia alguna cosa de performance urbana moderna: adolescents convocats en un espai, mòbils enlaire i esperar a altres adolescents que diuen sentir-se animals, majoritàriament gats o gossos. No era una protesta, ni un concert, ni reivindicació política. Era l’inici d’una nova identitat. Una trobada de therians! A Lleida potser hauríem d’anar més enllà amb el tema. L’altre dia li deia al Ramon Solsona, gerent de la Federació d’Hostaleria, que haurien de fer alguna acció amb els seus socis. Han de ser pioners i innovadors com sempre han estat. Cal fer menús friendly per als therians. Els restauradors haurien d’oferir un menú amb pinso de gos o llaunes de menjar de gats per a aquells que hi vagin. Que arribin amb un acord amb els fabricants Cotecnica de Bellpuig o Biologic Kali de Bell-lloc, per exemple. O també, que els veterinaris lleidatans ofereixin una revisió de benvinguda therian amb un repàs global de salut. És que (no és broma) n’hi ha que exigeixen que els atenguin a les veterinàries. Aquesta afirmació l’he vist a la web “SoyTherian”, que conté fòrums i xats privats. “Descobreix el teu theriotype i troba la teva manada”, assegura la pàgina. M’agraden els comentaris que publiquen: “Quan vaig tastar la tonyina vaig saber que seria un preciós gatet, mèu!” Als vídeos fan coreografies, corren com animals entre la gent, es refreguen amb altres animalets de la seva espècie. No deixa de ser, també, escapisme i refugi naïf. En definitiva, segons molts comentaris que he sentit aquests dies, el món se’n va a la merda. Els therians, en canvi, demanen que els deixin en pau! Durant dècades, la manada era el barri, la família, la feina, el bar de la cantonada, l’equip de futbol. Tot allò que passava abans de ser digitals. Potser caldria pensar a retornar en segons que del nostre passat perquè, si continuem així, cada cop ens serà més difícil trobar la nostra manada.
