Ciutadans de segona

Aquesta tarda havia de venir a Lleida la batllessa de Ripoll i diputada al Parlament, Síl-via Orriols. Ha al·legat motius d’agenda per no venir a inaugurar la nova seu d’Aliança Catalana al Passeig de Ronda, 106. Tot i això, s’inaugurarà sense ella. Era interessant que hagués vingut a fi de poder analitzar quants militants i curiosos hauria congregat la ripollenca en aquesta obertura. És un fet real l’auge d’aquest partit en l’escenari polític català i com s’ha volgut arraconar-lo del debat públic amb un cordó sanitari. Veurem com mediàticament es tracta aquests esdeveniment i els efectes secundaris que se’n derivaran els pròxims dies.

Durant els darrers anys s’ha demostrat, reiteradament, que aquest mur no és la millor estratègia per frenar Aliança i el seu programa polític. Aquest partit no para de créixer en totes les enquestes, i obrir locals arreu del país sorgeix per una demanda de la població i per estar més a prop del territori. A Ripoll governa en minoria i cap dels intents per apartar la formació del govern municipal ha fructificat. Fa uns dies –els regidors socialistes i un d’independent–, tot i qüestionar el govern d’Orriols, van decidir abstenir-se i facilitar que tirés endavant el pressupost local. En una democràcia madura, parlar no vol dir compartir, ni pactar vol dir assumir el programa de l’altre. Vol dir reconèixer que la representació política surt de les urnes, no d’un tribunal moral improvisat en despatxos dels partits. Es pot rebutjar un projecte, es poden denunciar discursos inacceptables i es poden combatre determinades idees amb tota contundència. El que és més discutible és convertir una part dels votants en ciutadans de segona, com si el seu vot fos sospitós.

La reacció de la direcció del PSC davant l’abstenció dels seus regidors a Ripoll, destacant que no tenien l’aval del partit, ha tornat a facilitar la campanya d’Orriols. Com també ho ha estat aquesta setmana, quan l’Organització Juvenil Socialista ha pintat de vermell la façana del nou local lleidatà d’Aliança. Massa partits continuen apostant per mecanismes d’exclusió que, lluny d’afeblir l’adversari, li regalen centralitat, victimisme i impuls electoral. Ara ja és massa tard per intervenir-hi, però abans d’aquesta fracassada marginació, jo hauria emprat la indiferència. Quan s’anul·la un fet, s’acaba tornant invisible...