El que ens trenca el cor

Els ateus són ateus gràcies a Déu. No creuen en Déu però no parlen d’altra cosa. El silenci aterridor dels espais infinits és en realitat una immensitat indiferent que consola. Hi va haver un temps que la lluna s’alçava, magnífica, i no hi havia ningú per admirar-la; i passaran els segles i arribarà un dia que no hi haurà segles i no hi haurà terra; i la lluna segurià alçant-se, magnífica, i no hi haurà ningú per admirar-la; i llavors Déu, si existeix Déu, podrà, a la fi, dormir tranquil si els remordiments li perdonen el gran error d’haver creat l’univers i haver trencat el més perfecte paradís, que és el no-res, sobre el qual s’alçarà, magnífica, la lluna sense que hi hagi ningú per admirar-la. Mentre això no passa podem admirar la majestuosa polifonia de llum que ens regala el crepuscle. Majestuosa polifonia de llum en sol sostingut. Sol que es maquilla cada tarda amb cotó de núvols per amagar que és molt vell: que al seu costat la lluna és una nena. Sol que és un antídot contra els nihilistes que estimen la vida, i viuen més del que es pensen, i viuen més que pensen, i pensen el que pensen els que no pensen, i miren amb la cua d’ull amb què mira el ressentiment, que és la cua del dimoni, i són innecessaris com una font un dia de pluja. Som misteris espatllats i alhora prodigiosos que cada aniversari hem mogut el cor durant 365 dies seguits cent vegades cada minut. Si la felicitat que tenim depengués de la felicitat que hem donat als altres, al final tots estaríem en deute amb aquest Déu que només és feliç quan s’oblida que és Déu, i és impune perquè no distingeix el bé del mal, i té com a únics amics uns savis que sovint el neguen. La teologia és una branca de la literatura fantàstica, i la literatura fantàstica és un subgènere del realisme. Déu no existeix però insisteix com insisteixen els fantasmes que ens visiten amablement durant les llargues nits d’insomni, i després, de dia, parlem massa per amagar els secrets que delata el nostre silenci. Els morts parlen, però per la nostra boca. El que es guarda, es perd. Parlem de totes les coses menys de les coses que de veritat ens importen. Parlem de totes les coses menys de les coses que ens trenquen el cor.