Abans de néixer

A vegades estem sols amb vergonya d’estar sols, com aquella nit que algú se’n va anar i es va emportar tot el que feia la vida digna de ser viscuda. En aquestes condicions pensem que totes les nostres desgràcies venen de no saber-nos quedar a casa, però no ens hi quedem i de seguida entenem que només hi ha dos coses que no es poden aconseguir: la primera és que pari el temps i seguim tenint la mateixa edat almenys uns altres seixanta anys, i la segona, que totes les persones que estimem siguin felices. La primera només l’aconsegueix Déu, que avui és tan jove i tan vell com el dia que va crear el món; la segona, ni Déu. És espantós com pateixen les seves criatures. Si en aquestes condicions fos feliç, seria un indesitjable. Totes les coses són afortunadament sofisticades. Qui diu que menteix només menteix si diu la veritat, perquè si menteix no menteix. Quasi tots els creadors que estimes i que t’estimen han viscut el millor de les seves vides després de morts. Si estem completament segurs, segur que estem equivocats. L’equivocació no és equivocar-se: és no rectificar. S’ha de ser molt estúpid per no canviar. O molt savi. Savi no és qui sap molt, sinó qui sap que sap el que sap i no sap el que no sap. Valen més les poques monedes d’or del savi que les infinites bagatel·les de coure de l’erudit. Sabem que no sabem res però arriba un moment que aquest no res perd el seu sentit primitiu i adquireix una profunditat socràtica. Només les coses que t’arriben directes com una fletxa se’t posen a l’ànima a la primera, i totes, abans de ser paraula, han estat por i confusió i dany. En qualsevol amistat i en qualsevol amor el més important és el llenguatge que es construeix al llarg de la relació, text pur que és inseparable de la història de dos com ho és el cabal del riu del seu llit. Hi ha la soledat de dos quan només un estima, i hi ha la dels que els fa vergonya estar sols, i hi ha la dels que no els en fa perquè tenen coses que fan la vida digna de ser viscuda i ningú els pot prendre com per exemple l’esperança, que és el que queda quan la música s’acaba. Al silenci no se li escapa cap soroll. Totes les músiques del món són variacions dels batecs del cor d’un nen o una nena abans de néixer.