El llum encès

Les dos coses més allunyades de l’univers són la mare i la mort. Entremig hi ha la vida, i si la penses és més intensa. De tot el que se’n pot parlar se n’ha de parlar de manera entenedora, i de tot el que no se’n pot parlar, també se n’ha de parlar. És impossible discutir d’una cosa que coneixes amb qui no la coneix perquè sempre et guanyarà: la prudència del coneixement no té res a fer amb la tossuderia de la ignorància. Quan estàs absolutament convençut del que dius quasi sempre t’equivoques. Saps que tots els ritus són vertaders i totes les religions són falses, i per aquest motiu mai no et creus del tot el que creus, però tens la certesa que, a la balança, l’ànim pesa més que la prostració. La desesperança prové del temps que ha passat i ara et fa mal. L’esperança, de la pilota que vas xutar de petit al pati de l’escola i encara no ha arribat al terra, de la conversió del dolor en un gos que t’acompanya fidel i domat, de l’alba que es presenta puntual per comprovar que tot és al seu lloc, dels llibres que llegeixes en diagonal com un alfil, dels llibres que llegeixes a salts com un cavall, dels llibres que llegeixes d’una tirada com una torre, dels llibres que llegeixes en totes direccions com una reina, dels llibres: mil finestres a un altre món, de la pluja: diamants sobre el temps, de les joguines que es meravellen de tornar a existir quan visites les golfes, de la creença que seguiràs parlant davall del terra. Els morts parlen, però per la teva boca. Com la infantesa, la vellesa és un temps de misteri. Envellir és un retorn. Avis i nets es porten bé perquè ho saben tot. Per això fan por als adults. Tenen percepcions que abans i després es perden. Envellir és apropar-se a l’espill que et permetrà saber qui ets abans que la mort esborri dels teus ulls les imatges que has pastat durant dècades, com si fossin pa. La vellesa no és només una mutilació, una pobresa, és també plenitud, perquè per primera vegada ho entens tot. Tardes molts anys a acceptar que mai no sabràs quan és veritat, si quan t’estimen més o quan t’estimen menys. Assumir el final és respirar tragant el fum. La mort dels estimats dura molt perquè primer han de tornar a la infància, i el dia que se’n van els dius: una altra vegada t’has deixat el llum encès.