La sorpresa del perdiguer

Tota existència és una gran paradoxa, que és el que et trobes quan llences a l’aire un lloc comú, dispares al cel i el perdiguer, en comptes de dur-te la perdiu que esperes, et porta una sorpresa. Una forma de coneixement insòlita. Quan menys t’ho esperes recordes les coses que havies d’haver explicat més, o menys, o millor. Que impuntuals són els fantasmes. Tremoles en pensar que els monstres que et fan més por són els que tens a dins. Et preguntes: què és aquesta agror? I t’adones que és la vida. Els dies d’amor són pocs i passen ràpid. Amor de quan jugàvem a retardar els rellotges i visitàvem bars amb cambrers que ens tractaven de vostè als nostres disset anys. I després durant dècades ni tan sols sabíem l’un de l’altre si teníem fills! Passa el temps però no tot passa. Queden els amics que ho són per sempre, sense els quals seríem poc més que mosques. Tenir la tarda a les mans i enredar-te en els dies són meravelloses estratègies per driblar les manetes agòniques del rellotge. Els fantasmes són tenaços i, a diferència dels humans, tenen el costum de perdurar. Amb els anys ens entretenim amb qualsevol cosa. El sol que penetra entre unes fulles; una conversa entre desconeguts que sentim a l’atzar. A una certa edat ja no et colen segons què. Sabem que el mal de ficció és fascinant i el real, avorrit. Sabem que el bé de ficció és avorrit i el real, fascinant. La maldat no és més interessant que la bondat: és més fàcil de relatar, però arriba un moment que t’impressionen pocs relats. Està bé que els contes ensenyin el mal no perquè els nens sàpiguen que existeix, que ja ho saben, sinó perquè sàpiguen que es pot guanyar. És bo que hi hagi dracs exteriors i que n’hi hagi d’interiors, que també es poden vèncer! Mai no renunciem al miracle de fer senzill el que és complex i transparent el que és obscur, i mentre ho esperem ens reconforta preservar l’amistat vibrant igual que si fos un cant. Quan Borges dubtava entre dos possibilitats de tancar un poema, una de lògica i una altra de musical, escollia, evidentment, la musical. Deia que si en tots els idiomes de la terra existeix la paraula felicitat deu ser perquè existeix la felicitat. També ell, ateu recalcitrant, creia en Déu.