Com el cor d’un gos
La gran urgència és ressuscitar el llenguatge. Les paraules poden usar-se bé o malament, i això té conseqüències que es retroalimenten. Orwell ho explica així: “Un home pot donar-se a la beguda perquè es considera un fracassat, i fracassar encara més perquè s’ha donat a la beguda. El mateix passa amb la llengua. Es torna lletja i inexacta perquè els nostres pensaments freguen l’estupidesa, i la deixadesa del nostre llenguatge ens fa caure en pensaments estúpids.” Al nen Joan Margarit li van voler arrencar la llengua amb què l’àvia li parlava quan tornaven del camp al final de la tarda. Encara hi ha, entre esbarzers, aquella e de Lleida que va perdre. Escriure en català el va acostar a una gent que era la seva. Pensar pel nostre compte és clau en el concepte de dignitat, que és un dels més revolucionaris de la humanitat. La seva sola invocació, com si fos una paraula màgica, tira per terra obstacles que dificulten el progrés moral. La dignitat no imposa deures; concedeix el dret a exigir que els altres la respectin. Dignitat és allò que fa nosa. Que fa nosa al poder. Fa segles es relacionava amb la perfecció; avui, la imperfecció humana la il·lumina per contrast amb més plasticitat. Tota degeneració individual i col·lectiva ve precedida d’una degeneració del llenguatge. La dignitat exigeix una poètica. És freqüent que les persones dignes acabin soles, però tenen consol. Com que la seva companyia és preferible a la de les altres persones, tenen bons motius per apreciar la soledat. Els sofistes ens van ensenyar que el domini de l’art de manipular les paraules fa que la gent pensi el que vol el manipulador. Cada expressió prefabricada que acceptem anestesia un tros de cervell. Contra l’anestèsia hi ha la paraula dels savis que deshidraten la llengua i la reinventen des de la intel·ligència. Ramón Andrés: “Los libros son perros, nos siguen, levantan la pieza, / la cobran. Lo abatido, nosotros”; “Un poema sencillo, / como el corazón de un perro, / no me será dado. Nada es fácil, / no lo es acercarte a un árbol viejo, / entre la densa bruma, / ver que es el padre que ya no recuerda”; “Las vacas siempre destilan aquel calor que pagarías / por tenerlo a la hora de la muerte”.