SEGRE

Creado:

Actualizado:

Si s’hagués de triar un adjectiu per descriure la flamant Premi Nacional de Cultura, Rosa Fabregat, dolça seria un dels candidats més ben posicionats. I n’és. Una dona adorable que tots els que la coneixem estimem com si fos la nostra àvia. Si l’adjectiu el triés ella, potser es quedaria amb rebel. Rosa Fabregat té una novel·la. Va néixer en ple carrer Major de Cervera el 1933, però aviat va quedar ancorada en la boira de Lleida. La vida seguia un guió previsible. Va estudiar Farmàcia perquè era una carrera prou femenina, es va casar.. Però tres mesos després de la boda el seu marit va morir en un accident de moto. “Tots els meus plans es van trastocar i em vaig fer més forta i més decidida.” Va encerclar un anunci publicat a La Vanguardia per uns laboratoris alemanys que buscaven investigadors per a la seua seu central. Un dels requisits era saber alemany, i ella no el parlava, “però vaig enviar el meu currículum igualment i vaig adjuntar una carta en què em comprometia a aprendre’n si m’agafaven. Encara em sorprenc que fos prou agosarada per fer-ho”. Nosaltres no. Així va ser com es va convertir en una alta executiva que volava en avions on només es veien corbates. El retorn va ser traumàtic. A la filial que la farmacèutica tenia a l’Hospitalet de Llobregat, Rosa Fabregat era al capdavant d’un equip de cinquanta persones. Era una directiva d’una multinacional amb signatura autoritzada “i al meu país em tractaven com si fos menor d’edat per ser dona. Era indignant, vergonyós! Si m’havia de comprar un cotxe, necessitava l’autorització del pare o el marit!” Ella, que als anys setanta feia recitals de poesia amb una túnica reivindicant el sacerdoci femení, que va deixar de presentar-se a premis literaris “perquè sempre els guanyaven homes”, que no va tenyir-se quan li van sortir els primers cabells blancs. Un dia, a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès va retrobar-se amb un antic company de l’institut de Lleida que li va fer una pregunta que la va descol·locar: “Què n’has fet de les trenes, Rosa?” Era l’historiador Josep Maria Prim. Ella tornava d’Alemanya. Ell se n’havia anat a Suècia, fugint del franquisme. Un altre rebel. Un home d’intel·ligència aguda, àcida. Van començar a parlar i ja porten més de mig segle junts.

tracking