Las Grecas i les vídues

Que l’anomenada Transició va ser un pedàs que es desfila per tot arreu no és cap secret. Però de vegades, la meua mirada és més indulgent. Aquesta setmana s’ha estrenat Te estoy amando locamente, una pel·lícula d’Alejandro Marín amb producció executiva del lleidatà Xavi Toll en què s’explica com es va crear el Moviment Homosexual d’Acció Revolucionària a la Sevilla de 1977. Aquell mateix any el col·lectiu LGTBI va sortir al carrer per primer cop a Barcelona. Els Sex Pistols ja cantaven (és un dir) des del Tàmesi allò de God Save The Queen, però aquí no hi havia prou H&S als supermercats per acabar amb tota la caspa que ens va deixar d’herència el franquisme. Eren uns temps molt obscurs.

El patiment de Reme (una esplèndida Ana Wagener en el paper de mare) quan se’n riuen del fill Miguel perquè “perd oli” és del tot comprensible en aquell context històric en què l’homosexualitat encara era delicte. Ella està molt orgullosa perquè el noi (Omar Banana fent un paperàs) serà el primer universitari de la família. Però a ell estudiar Dret tant se li’n fot. Ell vol ser cantant i es prepara per entrar al talent show de l’època, el mític Gente joven. Miguel només pot ser ell mateix al local parroquial on es gesta aquest incipient moviment LGTBI. Amb ulls contemporanis ens sembla una paradoxa, però hi va haver un temps en què l’Església era progressista.

És l’altra Transició, la que van fer tantes persones anònimes. La revolució dels pàries d’una societat que els considerava “vagos y maleantes” en el millor dels casos. Dels moviments veïnals que van desafiar els cops de porra per reivindicar serveis bàsics. El juliol de 1983 una vídua de Lleida va pagar de la seua butxaca un anunci per contactar amb d’altres dones en la mateixa situació. Vicenta Tarín pensava que si s’associaven podrien ajudar-se entre elles, i també divertir-se, perquè “la vida són quatre dies i cal passar-s’ho bé sense fer mal a ningú”. És una proclama tan naïf, tan plena d’esperança, que resulta commovedora.

Vicenta s’havia quedat vídua amb dos fills amb només 29 anys i amb 45 va perdre el seu segon marit. Mitja dotzena de dones van respondre a la seua crida. Els serveis socials de quan no hi havia serveis socials.