Estimo Lleida! I l’estimo en català!

Imagineu-vos un hort de l’Horta de Lleida, ple de fruita i verdura: mançanes, peres, préssecs, tomates, carbassons... un tresor viu i a punt de collir. Ara imagineu que el deixem allà, sense tocar-lo. La collita cau i es podreix. Absurd, oi? Doncs això és el que podria passar a Lleida amb el català.

Les dades són clares: el 97,2% de la població entén el català i el 93% el sap parlar. Som líders a Catalunya en coneixement, però en l’ús la collita es fa malbé: només el 50,2% el parla sempre a casa, i les xifres al comerç i hostaleria encara són pitjors. Una llengua no mor perquè arribi gent nova; mor perquè no s’utilitza.

Un exemple el tenim amb els nostres infants. Tots saben català gràcies a la immersió lingüística, però no juguen en català, i nosaltres volem que també hi juguin i, en general, visquin en català. I el mateix passa amb els adults. Massa sovint canviem al castellà segons amb qui parlem i, especialment, segons el color de la pell. I ho veiem especialment en els serveis d’atenció al públic, tant públics, com privats. Al comerç, l’hostaleria, els serveis... costa molt poder viure en català. Hem patit dècades de persecució lingüística que ens han deixat unes fortes petjades: primer, canviar per obligació i, després, per educació. Al cap i a la fi, sempre hem canviat els mateixos.

Per això, des de Junts per Catalunya, ja en la primera moció a la Paeria vam voler posar la llengua al centre, i després hem inclòs que les activitats subvencionades per l’Ajuntament rebin punts si estan fetes en català. Una mesura petita, però amb un gran missatge: la llengua importa, també fora de l’aula.

Lleida comença a viure una situació extrema de regressió del català, i hauria de ser l’Ajuntament, l’administració més propera als ciutadans, qui liderés polítiques decidides per revertir-la. Altres municipis tenen regidories específiques de política lingüística, fan estudis d’usos lingüístics, campanyes de sensibilització i difusió, i fins i tot una bústia de defensa dels drets lingüístics. Aquí, malgrat tenir una comissionada per la llengua, això no es fa. Per això, aquest setembre, nosaltres iniciarem una campanya als comerços, a l’hostaleria i amb col·lectius d’immigrants per promoure l’ús social del català.

És cert que desitgem les eines d’un Estat propi, capaç d’impulsar mesures com les del Govern andorrà, però no es tracta d’obligar ni culpar ningú, sinó de ser coherents i donar exemple. Com deia el poeta Joan Maragall al s. XIX, “cal ser monolingüe i poliglota”. Aquí, al nostre país, no hi ha cap raó per canviar de llengua ni amb nouvinguts ni amb aquells amics o veïns amb qui sempre hem parlat en castellà. Cap campanya funcionarà si, després, al mercat o al cafè, som nosaltres qui deixem el català al calaix. És un dret que hem d’exercir i exigir.

Si ho fem “a la catalana”, amb convenciment, determinació i estima, implicarem tothom en l’ús del català. Cal fer-lo atractiu alhora que necessari i, com a llengua pròpia, convertir-lo en la llengua natural de totes les converses. És una eina d’oportunitats, ascens social i cohesió. Quan el parlem, diem: “Aquesta és casa nostra i, si vols, també pot ser casa teva.” La llengua ens vertebra, ens explica i ens identifica.

A Lleida, tenim el terreny adobat. Ens falta collir-lo, portar-lo al cistell i posar-lo a la taula. Si deixem que la fruita es podreixi, el camp quedarà erm i ple de fongs. Però si el cuidem, tindrem una collita excepcional que ens permetrà fer un bon dinar. I l’any vinent i l’altre i l’altre, tornarem a tenir els horts i els bancals plens de fruites i verdures excepcionals.

Estimo Lleida! I l’estimo en català!