Fira de Lleida: Objectiu 2032

Lleida té arrels molt antigues, que es remunten a l’època medieval. Concretament, el 23 d’agost de 1232, el rei Jaume I atorgà a la ciutat el privilegi d’organitzar una fira anual de deu dies, coincidint amb la festivitat de Sant Miquel, al mes de setembre. Ja en aquell moment, les fires lleidatanes destacaven pel seu caràcter internacional, ja que hi acudien comerciants i mercaders procedents de Tolosa, Montpeller i d’altres ciutats del sud de França.

D’aquí a set anys celebrarem, doncs, vuit segles d’una tradició que ha estat motor econòmic i social de la ciutat i que ha projectat el nostre nom arreu. Aquesta efemèride, més que una commemoració històrica, hauria de ser una fita col·lectiva: un horitzó per repensar quin model firal volem, quina governança ha de tenir i quina aportació pot fer Lleida en el context del segle XXI.

Hi ha encerts que convé reconèixer. A l’espera de com serà el resultat, creiem encertat i positiu que la tradicional Fira de Sant Miquel hagi evolucionat i que ara comptem dos certàmens diferenciats: una Fira de ciutat, oberta, gratuïta i pensada en clau d’oci, de lleure i de gastronomia; i una altra fira especialitzada en el sector agroalimentari i tecnològic, els dos pilars econòmics que identifiquen la nostra ciutat i el nostre territori.

També és encertada la voluntat de reforçar Municipàlia com a cita internacional de referència. Però per arribar a l’Objectiu 2032 no n’hi ha prou amb bones intencions: caldrà multiplicar l’oferta firal i aplegar moltes d’altres fires, atreure nous sectors i ampliar el calendari firal perquè Lleida no depengui només de dues grans convocatòries. Cal també creure’ns i exigir que som la segona capital firal del país i que, per tant, aquest govern de Catalunya que diu “liderar projectes estratègics” però que sempre s’oblida de Lleida, cal que hi situï en Lleida un pol de Fira amb el mateix suport i compromís institucional que té Barcelona.

Fa mesos, però, que, en lloc de parlar de millorar la gestió, la governança, les aliances, l’estratègia i els objectius de Fira, estem immersos en els debats sobre els equipaments i les instal·lacions, i aquí és on discrepem i tenim visions completament antagòniques. Els republicans vam impulsar la recuperació del Palau de Vidre no només com a element patrimonial, sinó com a seu natural de la Fira de Lleida; també la necessitat d’un pavelló 5 consolidat, que no sigui una estructura efímera o provisional, sinó una inversió de futur que permeti ordenar i modernitzar tot l’espai perimetral del recinte firal. Per a nosaltres, els Camps Elisis són un espai cívic, que ha de preservar els usos de parc i d’equipaments al servei de la ciutat, i no una moneda de canvi per a projectes especulatius.

Aquest debat és rellevant. Estem parlant de com volem que sigui la Fira de Lleida d’aquí a set anys i de quin llegat deixarem coincidint amb els 800 anys del privilegi firal atorgat per Jaume I. També parlem de quin paper hi tindrà el nou POUM –que, malauradament, repeteix els vicis de l’anterior– i de si sabrem aprofitar els més de 40 milions d’euros que, segons el govern municipal, s’han de destinar als sis nous pavellons i infraestructures projectats a l’antiga Hípica. La qüestió és si ho farem amb consens i amb una estratègia definida. El que Lleida no es pot permetre és seguir amb improvisacions, amb anuncis buits, amb la renúncia a recursos de la Generalitat –com ha passat amb el pavelló 5– o amb declaracions d’un alcalde que insisteix a rescatar un projecte obsolet i sense cap planificació seriosa al darrere.

El repte és majúscul, però també apassionant. Ens hi juguem la capacitat de Lleida d’esdevenir motor econòmic i referent en l’àmbit firal. Per això proposem treballar des d’ara, amb visió i ambició, en un pla de futur compartit que fixi com serà la Fira de Lleida 2032. Només així podrem arribar a l’efemèride amb un model sòlid, competitiu i digne de la ciutat que volem projectar.