Posem-nos les piles

L’estiu és, per a molts, temps de vacances. Uns dies per descansar, compartir estones amb la família i els amics, desconnectar del ritme frenètic del dia a dia. Però també és un bon moment per mirar enrere, fer balanç i preguntar-nos, amb honestedat, què podem fer millor.

Aquesta reflexió també ens interpel·la als qui tenim responsabilitats públiques.

Fa massa temps que el debat polític s’ha anat omplint de crispació. Massa sovint sembla que el més important no sigui trobar solucions, sinó aconseguir un titular, un vídeo viral o una frase contundent que faci soroll.

Els plens, les rodes de premsa i les xarxes socials s’han convertit, massa vegades, en escenaris de confrontació permanent. I això ens hauria de preocupar.

Perquè un debat sense escolta no és un debat. És un conjunt de monòlegs. Cadascú defensa la seva posició, però pocs estan disposats a escoltar l’altre amb la voluntat sincera de construir alguna cosa millor. Hem acabat confonent la fermesa amb la intransigència i la discrepància amb l’enemistat.

La política, però, no hauria de consistir a derrotar l’adversari. Hauria de consistir a servir la ciutadania.

Quan el soroll s’imposa al diàleg, qui hi perd no és cap partit polític: hi perd la confiança de la gent. Cada vegada hi ha més ciutadans, especialment molts joves, que observen la política amb distància i es pregunten si realment som capaços de posar-nos d’acord en allò que és essencial. Aquesta desafecció no apareix per casualitat; també és conseqüència de la imatge que projectem.

Per això crec que ens hem de posar les piles.

No només al Parlament o al Congrés. També als ajuntaments, als consells comarcals i a les Diputacions. De fet, és en el món local on més evident es fa la necessitat d’entendre’ns. L’endemà d’un ple ens tornem a trobar al mercat, a la farmàcia, a la festa major o a la sortida de l’escola. La política municipal ens recorda cada dia que, abans que adversaris polítics, som veïns que compartim un mateix poble, vila, ciutat i un mateix futur.

Sempre s’ha dit que la fortalesa de la gran política neix dels ajuntaments. Si volem dignificar la política del país, també hem de començar per dignificar la manera com ens relacionem.

Discrepar és saludable. És imprescindible. Però discrepar no obliga a desqualificar. Es pot defensar amb convicció una idea i, alhora, respectar profundament qui en defensa una altra.

Els grans acords no neixen de la uniformitat; neixen de la voluntat d’escoltar, de cedir quan cal i de posar l’interès general per damunt de qualsevol estratègia partidista.

Els pobles i les ciutats de Lleida necessiten responsables públics que hi siguem per servir, no per figurar. Persones capaces de parlar clar, però també d’escoltar; capaces de defensar els seus projectes, però també de reconèixer els encerts dels altres quan els hi ha.

Som servidors públics i la ciutadania ens observa. Si nosaltres normalitzem el menyspreu, difícilment podrem reclamar respecte als carrers. Si convertim la discrepància en enemistat, contribuïm a dividir una societat que necessita, més que mai, cohesió i confiança.

Aquest estiu és una bona oportunitat per començar aquest canvi. No perquè hàgim de renunciar a les nostres idees, sinó perquè podem defensar-les d’una altra manera: amb respecte, amb humilitat i amb voluntat d’acord.

El país, les terres de Lleida, el Pirineu i l’Aran i cadascun dels nostres pobles s’ho mereixen.

Posem-nos les piles.