Llauner 1 - periodista 0

Fa uns anys un amic periodista em va confessar que la carrera que havia triat no servia per a res. És, per dir-ho d’alguna manera, un nínxol de futurs penedits. Tot i que em va semblar una afirmació massa contundent i conseqüència directa de la seva frustrada i desafortunada vida laboral (després de passar per totes les redaccions de diaris locals, televisions locals, ràdios locals amb salaris de pa sucat amb oli, finalment havia guanyat una plaça de funcionari subaltern en una administració pública) entenia perfectament els motius pels quals renegava d’allò que un dia havia estat el gran somni de la seva vida. Aquest mateix diari publicava fa uns tres anys un estudi que analitzava la demanda del món laboral i les formacions universitaris on el 14% dels titulats en graus de la branca d’Arts i Humanitats seguia a l’atur cinc anys després de graduar-se. No és pas que vulgui llençar per terra vocacions i projectes de vida ni tampoc enderrocar les universitats, però no han pensat mai que hi ha un excés de titulitis? En una societat com la nostra, amb la mirada fixa en un retrovisor desenfocat on es deia que el que servia anava a la universitat i el que no servia havia d’aprendre un ofici, ara mateix és més complicat trobar un electricista, un fuster, un pintor, un paleta o un calefactor que no pas un enginyer informàtic o un arquitecte. A la Xina ja no saben què fer-ne dels més de vint milions d’enginyers a més a més dels centenars de milers d’estudiants d’enginyeria que ben aviat seran llençats a la selva d’un món laboral amb una forta demanda en manufactura on només un vuit per cent dels joves està disposat a assumir-la. A casa nostra la manca de relleu generacional en la majoria d’oficis manuals és dramàtica encara que el futur immediat ja faci preveure que aquests treballs estaran més ben posicionats i remunerats que moltes carreres universitàries que, malauradament, quedaran superades per la intel·ligència artificial. Malgrat la demanda continuada de treballadors en allò que coneixem com els oficis de tota la vida, les petites i mitjanes asseguren que no troben gent jove que vulgui treballar de soldadors, electricistes o fusters i que per aquest motiu han de recórrer obligatòriament a treballadors de ves a saber on que per no saber no saben ni pujar recta una paret.