Records compartits

De petita feia pregar abans no aconseguien que em mengés tot el que hi havia al plat. Era d’aquelles nenes esprimatxades, seca com un filferro, acostumada a escoltar la lletania “engull, engull, engull... que no veus que se’ns farà l’hora de berenar?”, una pregària que jo responia passejant la bola de menjar per les galtes fins que l’escopia al plat enmig d’arcades perfectament dramatitzades. Les vitamines de ferro del doctor Melcior, un home beneït pel do de la paciència, sovint anaven acompanyades d’una acurada exploració de raig i d’un caramel de menta que jo acceptava amb un somriure agraint que la recepta no inclogués una tanda d’injeccions per reforçar els ossos. El patiment familiar per la meva salut, filla única i mimada fins a un excés inimaginable, va fer que experimentés tota mena de fórmules i barreges aconsellades per veïns, amics i saludats. Un ou batut amb moscatell, sopes de pa amb un bon raig de cafè, suc de taronja amb gingebre, mel amb un got ben calent de llet, pa amb sucre i regat amb vi del porro, una tassa de brou de pollastre per esmorzar, dinar i sopar. Però el que em tenia el cor robat era la Kina San Clemente, una beguda dolça aromatitzada a base de raïm Pedro Ximénez i enriquida amb extractes de quinina, amb una graduació alcohòlica de 15%. La guardaven en una armari sense clau del bufet del menjador. Quan les campanes de Sant Llorenç tocaven l’hora de l’Àngelus, la meva padrina obria l’armari, agafava l’ampolla, omplia un vas on abans havia batut un rovell d’ou, ho barrejava i cap a dins que ja veuràs, Marta, com això, t’obrirà la gana. No sé pas com la majoria de nens de la generació baby boom no hem acabat alcoholitzats! Recordo l’anunci d’aquesta beguda coneguda popularment com El Kinito, un personatge creat per l’agència de publicitat Canut&Bardina, un nen que vestia robes de torero, de col·legial o de membre d’una estudiantina i que, amb veu aflautada, cridava un lema publicitari que arribava directament als desitjos de casa meva: “¡Da unas ganas de comerrrrr!”. Encara guardo un exemplar d’un Tío Vivo de 1967 on es veu en Kinito completament borratxo cridant “Soy muy fuerte y voy un poco pedo”. Sort em vam tenir que pocs anys després el Ministerio de Gobernación va decidir aplicar al personatge la Llei de Perillositat Social!