On vas, Lleida?

És aquesta una pregunta que, malauradament, fa temps que penja com una llufa a l’esquena de la nostra ciutat. No és pas que l’interrogant tingui com a objectiu malintencionat ni tampoc malparlar d’aquest o d’aquest altre govern que, amb més o menys fortuna, han anat passant i traspassant pel saló de plens, tots ells amb el convenciment personal que pretenen el bo i millor per la capital del Ponent per tal que aquesta suri en una societat tothora tan complicada de gestionar. Tampoc és que aquesta oració interrogativa interpel·li exclusivament els que, ara com ara, tenen responsabilitats polítiques, sinó que tothom que hi viu o hi treballa, i a més a més l’estima, té el deure i el dret d’expressar la seva opinió alhora que cercar respostes. La col·locació de la primera pedra, amb una placa lluent en la lengua que nos une, del centre comercial Shopping Promenade de Torre Salses ja va ensenyar la poteta de la manca de sensibilitat i de respecte que la llengua pròpia de Catalunya té per la firma espanyola Eurofund i la francesa Frey. Res de nou sota el sol d’Espanya i França. Si no fos perquè ja estem avesats a aquesta mena d’agressions que alegrement es banalitzen i es liquen en una mar de rialles perquè, tal com pregonen les autoritats, ens plouran milions i centenars de llocs de treball (òbviament precaris i mal pagats), la placa hauria de durar menys que un caramel a la porta d’una escola. El que és tan clar que enlluerna és que aquest centre (amb una rebuda apoteòsica que recorda la pel·lícula de Berlanga Bienvenido, Mister Marshall) acabarà eliminant les escorrialles que encara resten dempeus del comerç local i de proximitat que, com la cera tova, se li noten totes les ditades. I una vegada abaixades la majoria de les persianes dels carrers que formen part del que fou, ai las, un dels eixos comercials més llargs d’Europa (3,5 km de superfície comercial a cel obert) i passats els primers dos anys de novetat i de llençar coets efímers, ens adonarem no només del que significa passejar per una ciutat sense comerç, sinó de l’error majúscul dels que han apostat per un model antic, que arriba tard, superat ja pel comerç electrònic, tal com ho demostra el declivi de Puerto Venecia de Saragossa, obert l’any 2012, amb la pèrdua sostinguda de marques molt conegudes com les que pertanyen al grup Inditex.